L'independentisme posa a prova la seva capacitat de resistir al desgast

BarcelonaEl carrer tindrà aquesta tarda la resposta a la pregunta que es feien fins avui tots els actors polítics catalans i espanyols: ¿serà capaç l’independentisme de repetir una Diada massiva per cinquè any consecutiu? L’Onze de Setembre arriba després de mesos d’ambient enrarit en el sobiranisme, però l’ANC i Òmnium confien que el desànim quedi enrere i la manifestació que aquesta tarda es viurà pels carrers de Barcelona, Salt, Berga, Lleida i Tarragona passi a engruixir la llista de Diades històriques.

Les xifres de participants que s’han registrat en els trams anticipen que hi pot haver una davallada, però l’experiència d’altres anys demostra que la dada prèvia és purament orientativa: els 342.000 inscrits -segons l’últim recompte que va oferir divendres Jordi Sànchez- representen un 20% menys dels que es van apuntar prèviament a la mobilització l’any passat. A l’acte de la Meridiana hi va acabar havent més d’un milió de persones.

La incògnita es resoldrà avui a les 17.14 hores, quan sonin les campanes de la Seu Vella de Lleida i els manifestants moguin les cartolines per simular un batec que creuarà les cinc seus fins a acabar en una acció simultània.

El batec vol simbolitzar que l’independentisme continua ben viu en un any de fredes i calentes: a les turbulències internes de partits i entitats s’hi contraposa un Estat que, tot i el bloqueig, ha incrementat l’embat contra els dirigents polítics catalans i té en el punt de mira els principals actors del procés.

Un any convuls

No hi ha hagut calma per als independentistes en els últims mesos. L’efervescència de les eleccions del 27-S va desembocar en mesos de tensions, amb l’únic parèntesi de l’acord per fer president Carles Puigdemont i de l’inici del nou Govern. La trencadissa dels pressupostos i la incertesa sobre el full de ruta que s’ha de resoldre aquest setembre ha fet evidents les diferències entre Junts pel Sí i la CUP, i ha fet trontollar la majoria de 72 diputats que sustenta el Govern.

Tampoc ha sigut fàcil l’any per a les entitats sobiranistes. El relleu plàcid a Òmnium -Jordi Cuixart viurà la seva primera Diada com a president- contrasta amb les convulsions internes a l’ANC. Sànchez va aconseguir la reelecció després de setmanes plenes de tensió i retrets interns que van demostrar que l’entitat ha perdut la innocència i els partits lluiten per controlar-la.

Totes aquestes circumstàncies estan en vies de resoldre’s: Junts pel Sí i la CUP han recuperat la confiança -es veurà en la votació sobre la figura de Puigdemont del dia 28- i ja negocien els pressupostos. L’ANC ha aparcat les disputes centrant el full de ruta en el referèndum unilateral d’independència (RUI) i activant la maquinària cap a la cinquena Diada consecutiva.

Els dubtes sobre com acabar el procés, amb el debat del RUI sobre la taula, configuren la primera Diada en què no hi ha cap horitzó immediat que activi els manifestants. L’esclat del 2012 va anar seguit de la demanda de la consulta -primer per aconseguir l’acord per convocar-la, el 2013, i després amb l’empenta de la prèvia, el 2014- i, l’any passat, la Diada va ser l’aperitiu de les eleccions plebiscitàries. Hi ha consens que el procés viu el seu tram final i pot culminar-se durant la segona meitat del 2017, però la fórmula per aconseguir-ho encara és una incògnita.

L’Estat, aliat

Tot i els alts i baixos, sempre hi ha una constant en l’independentisme: l’acció de l’Estat ve farcida d’amenaces judicials i d’un govern espanyol (ara en funcions) que evita tot intent de seducció. El bloqueig -explicat en part per la situació a Catalunya- no ha impedit que la judicialització del procés s’incrementi: als judicis a Artur Mas, Francesc Homs, Irene Rigau i Joana Ortega pel 9-N s’hi ha sumat la possible inhabilitació -ara aparcada al Constitucional- de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. La fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, va recordar l’amenaça judicial al procés aquesta mateixa setmana, avisant que a l’Estat no li tremolarà el pols per actuar penalment per frenar el procés.

Les paraules de Madrigal són benzina per a una mobilització que, com passa cada any, s’ha animat a mesura que ha anat entrant en el debat polític. L’acte d’avui serà el primer amb un president de la Generalitat, després que Carles Puigdemont decidís canviar el posicionament respecte a Artur Mas. De fet, el Govern hi va gairebé en ple, amb l’excepció del conseller Jordi Jané, al capdavant de l’operatiu de seguretat.

Els comuns, tot i la seva indefinició, també hi assistiran, amb l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, al capdavant. Un gest que afegeix transversalitat a la manifestació i pot convidar-hi sectors del sobiranisme -els que volen un referèndum però dubten de la independència- que tenien previst quedar-se a casa.

Sigui com sigui, aquí i a l’Estat tots els assistents de la manifestació es comptaran com a independentistes, i de la xifra en sortiran les interpretacions: una davallada farà que hi hagi sectors que qüestionin l’estratègia de Junts pel Sí i la CUP, i a Madrid es donarà per acabat (un cop més) el procés. En canvi, un nou èxit esperonarà els dirigents independentistes per als mesos que vénen i tornarà a donar la imatge al món de mobilització massiva. ¿Serà capaç l’independentisme de resistir el desgast i exhibir de nou la seva força? El carrer en té la resposta.