La Diada de la República
BarcelonaDiuen, diuen, diuen, que l’Onze de Setembre és la festa de tots els catalans. He baixat amb els Ferrocarrils en direcció al passeig de Sant Joan escoltant un resum informatiu de la pre-Diada. A les 12.28h, el senyor Albiol parlava de confrontació i dels catalans com si tots fóssim militants de la Catalunya silenciosa; a les 13.55h, la senyora Arrimadas criticava els partits que busquen la confrontació en contraposició a Ciutadans, suposo, el partit de la llibertat, la igualtat i la fraternitat; ahir, el ministre Margallo declarava que “ de una crisis se sale, un ataque terrorista se supera, pero la disolución de España es absolutamente irreversible ”. Reconec que he arribat informativament baldat al centre neuràlgic de la manifestació. El meu caràcter, de tendència ciclotímica, em fa veure les ampolles mig buides i pensava que els carrers viurien certa apatia participativa. Per sort, el caràcter, a diferència del cotó fluix, sí que enganya.
Els carrers estan plens i l’ambient és festiu fins a l’insult cap a aquells que confonen violència amb els seus propis desitjos. Jo, que aquest any he vingut disfressat de cronista, admiro la paciència dels ciutadans, la Catalunya cridanera, formada per dones i homes que des del 2010 pateixen una classe política marxista. Em refereixo als polítics que no militen en el marxisme de Karl Marx, sinó en el marxisme d’un líder grouxista que va dir: “Partint del no-res vaig arribar a les cotes més altes de la misèria”.
La mare m’envia un whatsapp amb una fotografia en què es pot llegir un eslògan: “Si lluitem podem perdre, si no lluitem estem perduts”. A la mare li agrada aquest eslògan gairebé canicular. Fa molta calor avui. Calor política, calor de canvi climàtic. Observo que la gent porta a les mans el punt groc i tanco les parpelles imaginant que quan la marea humana desplegui les cartolines com una ona de mar grossa, semblarà una safata d’ous ferrats en l’oli solar del migdia. Onegen les banderes estelades, crec que en Carlos Herrera i el seu front nacional les van anomenar “les estrellades”, encara que albiro una estelada amb un pirata al centre. Uns parlen de fondejar a Itaca, d’altres d’arribar a l’illa del tresor.
Balls de bastons
No gaire lluny, unes noies i uns nois dansen un ball de bastons amb un humor tan català com escocès. Ells l’anomenen un ball d’alt risc, mentre guaiten els helicòpters espurnejants en el cel blau. Als anys setanta, els actes polítics solien acabar en un ball de bastons capitanejats pels famosos grisos i l’exercici d’observar des de baix les balconades era sadomasoquista si no volies rebre una garrotada. En aquests actes massius i pacífics, és un plaer observar la gent que segueix la manifestació des de les balconades. Fins i tot el veí que acaba de penjar una bandera espanyola constitucional. En un tercer pis, un grup d’avis d’una residència observen la mani sota un para-sol groc. Els jubilats estan a punt, com el lema de la convocatòria. Si el crit que regna cada Onze de Setembre des que gran part de la gent d’aquest país busca abandonar l’adolescència identitària és el d’“In-inde-independència”, a les converses s’ha fet trending topic l’expressió “República Catalana”. Primer entre els ciutadans i, com he pogut sentir després, també en els discursos polítics.
Quan les campanes de la Seu de Lleida marquen el tret de sortida de l’acte, es van succeint una corrua de discursos. La gent no sent les paraules dels oradors. Allunyats de la fila zero, el batec de la ciutat fa impossible desxifrar els missatges i molts se’n van per les vies externes al passeig de Sant Joan amb el posat que fa la gent quan acaba una missió amb èxit. El meu sentit de l’oïda és limitat i connecto la ràdio per escoltar el discurs de Pere Portabella. Fa quaranta anys Portabella i els homes del PSUC van tenir una presència fonamental a la Diada de Sant Boi. Quaranta anys més tard l’actitud dels hereus polítics del PSUC, l’agonitzant ICV, ha sigut lamentable tant en la jornada commemorativa celebrada a Sant Boi, com en les cinc concentracions repartides per Catalunya. Com a exmilitant d’ICV i fill de psuqueros, mai hauria imaginat ICV mantenint una actitud tan bel·ligerant contra el dret a l’autodeterminació, que formava part dels manaments del partit. Recordant l’actitud de l’Urtasun i l’evolució d’en Coscubiela i els seus missatges guerrers llançats sense contenció a través de les xarxes socials, res convida a l’equívoc.
El guió que vindrà
Acabat el teatre, la pilota torna a ser a la teulada de la classe política marxista i el guió que vindrà és fàcil de pressuposar. Ball de xifres. Un èxit des del punt de vista dels que han organitzat l’acte. I per als que veuen el sobiranisme amb unes ninetes inflades d’heli, la demostració que el globus es desinfla. Diran, diran, diran.
Esperem que els polítics marxistes no facin certa aquella frase de Grouxo que deia: “És millor estar callat i semblar estúpid que parlar i esvair els dubtes definitivament”.