La treva de Nadal de 1914 al front occidental de la Gran Guerra ha passat a la història com un episodi insòlit i preciós a la terra de ningú de la bondat. Les escenes han estat evocades per la literatura i el cinema, i la seva banda sonora és la Santa Nit. Tot va començar en la Santa Nit que els soldats alemanys van entonar en l’idioma original, Stille Nacht, i van ser acompanyats per cors en anglès i francès a les trinxeres enfrontades, que passaven a ser veïnes.
La confraternització entre soldats d’uniformes diferents era el contrapunt del terrible drama de la guerra, que avui desgraciadament tenim aquí al costat, perquè a l’aldea global tot és aquí al costat i l’avió és el metro. La guerra, joves humils que podrien ser amics matant-se perquè provectes rics han decidit que es matin, diria parafrasejant a la meva manera un vell aforisme. En el pròxim lliurament d’aquesta secció, abordaré el tractament periodístic dels conflictes de l’Orient Pròxim a partir de reflexions que m’ha fet a mans el subscriptor Josep Roca.
El Defensor del Lector declara doncs una treva en la bandera blanca d’una pàgina: rebo moltíssimes crítiques i les administro, però avui els vull transmetre totes les parts positives que també contemplo. Quan l’abril vinent la meva funció compleixi un any, passaré comptes i detallaré en quantitat i qualitat quina ha estat la meva comesa. Ara, però, amb aquesta pausa nadalenca he de transmetre, en primer lloc, que molts lectors s’impliquen en la millora del diari amb els seus comentaris, que fan el doble esforç de l’anàlisi i de la comunicació que m’adrecen per correu electrònic, WhatsApp o trucada telefònica.
En aquest cantó positiu, he de remarcar també la reciprocitat dels redactors i directius de l’ARA, que responen amb fair play als greuges d’aquesta sindicatura del paper i contribueixen a explicar com fem el diari, i agraeixo ensems les col·laboracions dels peritatges externs que demano, sovint acadèmics, sempre savis i generosos.
Detecto també, en mirar-me el full d’Excel en què ho anoto tot, i després d'haver participat en una de les trobades del Club Prèmium que coordina magníficament Daniel Romaní, que subscriptors i lectors en general es constitueixen en una telecomunitat ARA. Són una part tan important del procés de comunicació que esdevé sine qua non: diuen els juristes que “si no hi ha delicte, no hi ha pena”, doncs nosaltres podem afirmar que sense lectors no hi ha premsa. Molts dels lectors que se m’adrecen em manifesten aquesta identitat per pertinença a un col·lectiu, i en l’exercici de la crítica, sempre donant la cara i identificant-se, evidencien que llegint el diari proactivament també el fan, i que tot i que no es passegin per la seu del carrer Peu de la Creu, la lectura i la subscripció els hi empadronen. Aflora la teoria sistèmica de Niklas Luhmann, construïda en base a la comunicació.
El meu risc, com a receptor de tantes crítiques, seria llevar-los el context que la tònica general respecta el codi deontològic i que també molts lectors em fan palès que l’ARA és un bon diari. M’ho fan saber i a vegades hi posen noms; quan fan al cas, els he esmentat, però lamentablement no puc donar sortida a totes les comunicacions que m’arriben i altres noms han quedat al tinter. Sàpiguen els lectors, tanmateix, que encara que no siguin publicades les seves opinions –els criteris de tria són a l’Estatut del Defensor, penjat permanentment en la finestra digital– les he llegides absolutament totes.
Faig públic, doncs, l’imprescindible de posar el blanc al costat del negre especialment en les zones del periodisme –com aquesta!– que s’especialitzen en les ombres. Faig un salt qualitatiu de l’argument. El periodisme de denúncia fa una gran aportació cívica mostrant a la societat allò que d’una manera o altra oculten els que la maneguen, i els periodistes que l’exerceixen s’arrisquen i a vegades paguen penes de tribunals i fins i tot de salut. Però tenen el hàndicap d’instal·lar-se en el domini crític, creant el monstre del periodista jutge i la caricatura del periodista predicador o perdonavides: no cal que remenin massa el mapa mediàtic en xarxa per trobar-los. Per això suggereixo al periodisme d’investigació, normalment adscrit a treure les vergonyes del pitjor de cada casa, que de tant en tant es contrasti ell mateix i basquegi en espais ocults que ajuden a millorar la societat sovint en similar proporció que els investigats que la malmeten.
I com que la treva permet alguna llicència, els deixo la meva broma del Dia dels Innocents, basada en fets reals, però. El lector Antoni Batista s’ha queixat al Defensor del Lector de l’ARA per un titular de la secció Mengem que gramaticalment admetia dues interpretacions i que l’ha portat a un restaurant molt elogiat que ha resultat ser un bon nyap. El lector em demana que siguem curosos i prudents amb els titulars i que no ens deixem portar per les modes i les campanyes de màrqueting que, en el món de la gastronomia, venen massa sovint el fum no dels fogons sinó de l’esnobisme. Al restaurant en qüestió no hi havia estovalles ni tovallons de roba ni canviaven els coberts segons els plats, però a la clientela hi lluïen pingos de les millors costures i dringar de metalls preciosos.
He començat en la Santa Nit i hi acabo, avui que em puc permetre també treure a passejar el músic i donar el to de la partitura al principi i al final. A les trinxeres de la Gran Guerra, l’idioma universal de la música va fer coincidir llengües diverses cantant el Santa Nit, un himne de “pau i repòs”. Santa Nit, pentagrama de Franz Gruber i lletra de Joseph Mohr, datada a 1816-1818, avui és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, i té extraordinàries versions en català repartides en la nostra no menys monumental tradició coral i orfeonística. Si la versió anglesa de John Rutter és memorable, ho és igualment la de Francesc Civil i Castellví, que va ser el seu introductor a Catalunya, enregistrada per l’Escolania de Montserrat dins el poema musical El nostre Nadal, amb l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, direcció de Joaquim Piqué, i els solistes Joan Marsol (violí) i Teresa Espuny (arpa).
El Defensor del Lector els desitja bon Nadal.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
