La paradoxa de Twitter: ser o no ser-hi
Diversos lectors s’han adreçat a aquest Defensor per canviar impressions sobre les sortides de Twitter de dos diaris importants i el debat que ha suscitat, i un, el subscriptor Prèmium Josep Terrés, em diu concretament que, en la seva opinió, l’ARA ha de marxar de la xarxa X. He demanat a Carlota Moragas que ens situï el debat des de la seva autoritat acadèmica, que arrenca amb una tesi doctoral pionera (2016) sobre el tema i es perllonga en la seva docència i recerca al departament d’estudis de comunicació de la URV. Diu Moragas:
“La setmana passada The Guardian anunciava que deixaria de publicar continguts des del seu perfil a X, que ara apareix arxivat. A casa nostra el seguia La Vanguardia, que al·ludia motius similars als del diari britànic per prendre aquesta decisió. Entre ells, l’evident conflicte d’interessos que planteja la politització d’una xarxa social que des de la seva creació, l’any 2006, havia estat contemplada pels ciberoptimistes com un baluard de la deliberació ciutadana. Si bé és cert que X ja fa temps que no està exempt de la circulació de missatges que desinformen o disseminen discursos d’odi, aquesta dinàmica s’ha vist incrementada des que Elon Musk va adquirir la plataforma. La desaparició d’equips de moderadors o la proliferació de bots, entre d’altres, han fet que X deixi de ser aquell espai de diàleg que ajudava les persones usuàries a reafirmar públicament els seus pensaments i a intercanviar opinions i esdevingui el paradigma de la polarització pel que fa a qüestions polítiques.
El nou escenari, doncs –valora la doctora Moragas– és lluny de ser una representació d’allò que imaginem quan parlem de l’esfera pública digital. Tanmateix, la fugida de perfils, sobretot dels mitjans de comunicació, també ens planteja una sèrie de preguntes: Qui hi quedarà, a X? Qui liderarà la conversa? Hi haurà algú que contribueixi a endreçar el desordre informatiu? Potser cercar estratègies que permetin fer front al declivi d’aquesta xarxa social és també una manera de vetllar per una societat menys fragmentada, més democràtica”.
L’ARA ha estat evidentment sensible a una qüestió de tanta envergadura, la va debatre al consell editorial d’aquest mes i va prendre la decisió de quedar-se a X, abans Twitter. Una doble nomenclatura que amb un punt de sorna ens recorda allò tan espanyol de “una hora menos en Canarias”, que en aquest cas seria a la inversa, perquè el Twitter fundacional de Jack Dorsey era més bo que el d’Elon Musk, com palesa la doctora Moragas. Jack Dorsey era un universitari a Nova York quan es va inventar el Twitter, i els germans Dan i Frank Carney ho eren a Wichita quan van fundar Pizza Hut –aquesta cosa dels estudiants murris nord-americans–, però els tuits del primer i les pizzes dels segons eren millors abans que vendre’s els ginys els fes rics.
La directora de l’ARA, Esther Vera, atén el Defensor del Lector i comenta amb un inici metafòric la decisió de no deixar Twitter:
“Els experts en catàstrofes diuen que quan hi ha una inundació el primer que falla és l’aigua potable, i nosaltres estem en una situació d’inundació, no d’informació sinó de soroll informatiu, de mentides, de falses informacions, de falsedats que es fan passar per informació contrastada o verificada, i la nostra feina és verificar tota aquesta informació i fer-la potable. Nosaltres, doncs, utilitzem tots els canals per distribuir la nostra informació, que observa totes les condicions de l’ofici de periodista, que ens obliguen a determinar que una informació està ben feta, està validada, es posa en context, està jerarquitzada... Per tant, nosaltres distribuïm la nostra informació per tots els canals, i aquest n’és un. Seria absurd deixar Twitter i continuar a Facebook o a Tiktok”.
En conseqüència, la directora considera que aquesta informació bona s’ha de difondre per tots els canals possibles, la qual cosa, a més a més del valor periodístic en ell mateix, ajuda a posicionar la marca ARA, tot i que el diari –apunta– potser es podria permetre prescindir de Twitter sense gaires danys col·laterals, perquè els lectors interessats hi arriben més de manera directa. Conclou Esther Vera que l’ARA és a Twitter de franc i que mai no ha tingut cap problema de censura, ni tan sols quan va dedicar un dossier de sis pàgines a explicar qui és Musk i es va penjar al seu espai, i anuncia que el diari s’ha donat d’alta a Bluesky, que recorda el Twitter inicial, és un refugi de molts dels que en marxen i pot esdevenir una xarxa de futur.
Una de les regles d’or del periodisme és contrastar les informacions per donar una visió tan completa com sigui possible de la realitat, la tendència a l’objectivitat, tot i que sigui la trajectòria de la paradoxa de la sageta de Zenó d’Èlea que mai no arriba a la diana. El Defensor del Lector ha de contrastar doncs doblement: per periodista i per la funció protectora del seu soi disant jurament hipocràtic. Contrasto, en conseqüència, la paradoxa de Twitter en diversos trams d’argumentari.
En primer lloc, donar-se de baixa de publicar a Twitter no implica als mitjans que ho han fet deixar de seguir fonts importantíssimes que hi donen notícies i que romanen a la xarxa, tot i ser moltes inqüestionablement ètiques i inqüestionablement als antípodes de la desinformació, la intoxicació i els algoritmes diabòlics; verbigràcia: Obama té 36 milions més de seguidors que Trump.
Això ens porta a un segon element de contrast, que és tot el positiu que també multiplica per milers o milions la difusió a través de Twitter, per això un gran nombre de periodistes hi som i podem difondre-hi els nostres articles. Per això no han deixat de ser-hi marques comunicacionals tan importants i inequívocament democràtiques i professionals com el New York Times (55,2 milions de seguidors), Le Monde (11 milions), El País (8,8 milions), les grans agències Reuters, France Press i Al-Jazeera, els canals televisius de notícies diria que per antonomàsia, la CNN i la BBC, etcètera.
L’ARA encapçala el rànquing de premsa (en paper i digital) en català amb 567.927 seguidors, i entre els periodistes i col·laboradors n’hi ha de molt ben posicionats, amb xifres astronòmiques de followers, i que, a més a més dels seus continguts personals i de diversos àmbits, també multipliquen la radiació dels missatges del diari i, no ho passem per alt, de la llengua catalana. Els cinc periodistes que escriuen a l’ARA més ben posicionats són (xifres del dia 21): Antoni Bassas, 373.352; David Fernàndez, 363.194; Toni Soler, 352.454; Empar Moliner, 173.315; Xavier Bosch, 92.225.
Cal anotar finalment que el debat no ens ve de nou, tot i que vivim en un hàbitat adamista i ho pot semblar. Fa molts anys, Manuel Vázquez Montalbán em va dir una frase que és una regla d’or: “Yo no soy patriota de mi medio”. Explicava així com ell, militant contra la dictadura passat per la presó i membre del Comitè Central del PSUC, havia escrit a la premsa del Movimiento, va guanyar el Premi Planeta que patrocinava un franquista i fins i tot discrepava de la capçalera que el va acollir els últims anys, El País, quan tractava temes tan controvertits com la guerrilla mexicana o el conflicte basc. Una cosa és ser el mitjà i una altra és no ser-hi. No, nosaltres no som Twitter, però hi som perquè podem difondre molt més àmpliament els nostres missatges.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.