El fantasma que recorre l’Europa del primer quart del segle XXI no és el del comunisme que Marx i Engels van treure a passejar al tombant de la segona meitat del XIX: és el de l’altre cantó del bulevard dels espectres, l’extrema dreta que campa per governs d’Europa, el que resulta que està colonitzant la representació política del Consell de la Unió Europea i que, fins a la dramatúrgia sacrificial de fa quatre dies, controlava sis autonomies espanyoles.
Entre els líftings que s’han anat fent per distanciar-se d’incòmodes antecessors nazis, feixistes i franquistes, i els canvis de correlacions de forces que feliçment impedeixen que es reencarnin amb l’acarnissament que els va precedir, els llenguatges busquen noves paraules, perquè aplicar significats nous a les paraules velles o fa mal als ulls i fins i tot pot acabar a tribunals amics, o directament fa tremolar. I per complicar-ho a la catalana –com no podia ser d’altra manera– resulta que l’independentisme també té els monstres que crea el somni de la raó que va pintar Goya i va cantar Luis Eduardo Aute.
Hi ha una metadreta i està configurant nomenclatura nova, per dir-ho amb dos neologismes –un d’admès i l’altre que m’empesco– que, en ells mateixos, ens connotin d’entrada que són aquí però venen de la història. Els lectors de l’ARA són sensibles a la qüestió. Venanci Saborit em trasllada preguntes retòriques que van al moll de l’os dels indrets semàntics més envitricollats, amb un titular que podria ser “Tota l’extrema dreta és igual?” i uns paràgrafs sobre els límits a l’acolliment, la immigració i la seva relació amb el fracàs escolar, l'índex de criminalitat o la percepció islàmica sobre la dona. Conclou: “M’agradaria un plantejament més complex, ric, objectiu, documentat, professional i menys «ideològicament bonista» de l’ARA”. Per la seva banda, Gianni Ruggiero exposa que, com a seguidor de la política, té interès de conèixer els nous partits que van sorgint, i acota que l’ARA sempre descriu Alvise Pérez com d’“ultradreta”, alhora que ens pregunta amb quin criteri, quan ell considera que li escau més “antisistema”, i quin és el patró que tenim per definir “partit d’ultradreta”.
Respon a aquestes qüestions el subdirector i delegat de l’ARA a Madrid, David Miró, amb una dilatada experiència professional en aquest terreny, filòleg a més a més de periodista, i professor de periodisme polític a la UPF: “És cert que l'etiqueta extrema dreta cada vegada inclou fenòmens més diferents entre si, però a l'ARA creiem que hi ha uns ingredients bàsics que són comuns i que ens serveixen per mostrar una clara línia entre ells i la resta. La principal és el discurs d'odi cap a col·lectius concrets, siguin els catalans, els immigrants, les feministes, els zurdos, els pobres, etc. Aquí incloem Vox, Aliança Catalana i ara també Alvise (en aquest cas hi ha un discurs antipolítics en general que també encaixa i que l'emparenta amb dirigents com el salvadorenc Bukele). En l'àmbit internacional també considerem d'extrema dreta Giorgia Meloni, Marine Le Pen, Viktor Orbán, el partit Llei i Justícia polonès, l'AfD alemanya i els partits identitaris escandinaus, flamencs, dels Països Baixos, etc. I també Donald Trump, Javier Milei o Vladímir Putin. De vegades fem servir la fórmula populisme de dretes i també ultradreta, tot i que en aquest cas intentem circumscriure-ho només a grups violents. És cert que dins de tot aquest magma hi ha posicions més estatistes/nacionalistes, com Vox o el Reagrupament Nacional francès, i d'altres d'ultraliberals o fins i tot llibertàries antiestat, com Milei. Hi ha partits amb base religiosa (la dreta cristiana nord-americana) i d'altres laics, etc. Segurament, en el futur haurem d'afinar cada cop més amb les etiquetes, però tots aquests fenòmens tenen punts en comú i a vegades les fronteres no estan clares, com en el cas d'Isabel Díaz Ayuso, que tot i ser del PP té postures pròximes a Milei i maneres de fer trumpistes, també”.
Miró considera que el debat sobre la gestió del fenomen migratori és legítim i que el diari contrasta les coses positives amb les negatives, bo i deixant clar que “no es pot establir una relació directa entre immigració i delinqüència perquè això estigmatitzaria tot un col·lectiu de forma injusta” i que, respecte a l’islam, “l'ARA és un diari que defensa una societat laica on la religió s'ha de limitar a l'àmbit individual”, considerant més àmpliament que “la llibertat religiosa és un dels pilars de la democràcia”.
Per abordar el tema amb la màxima perspectiva possible, el Defensor ha demanat l’opinió de dos acadèmics que coneixen perfectament la qüestió: els doctors Carles Viñas, professor a la secció d’història contemporània i món actual de la UB, i Rafael Grasa, professor de relacions internacionals a la UAB i expresident de l’Institut Català Internacional per a la Pau (ICIP).
El doctor Viñas acota que “la principal diferència entre extrema dreta i ultradreta és que la segona utilitza la violència per assolir els seus objectius polítics, mentre que l'extrema dreta no s'ho planteja”, en un ventall molt variat d’un “entramat ideològic molt divers”. I conclou: “La immigració (limitar-la, així com la vinculació amb la delinqüència) és un dels temes cabdals del programa de la dreta radical populista europea del segle XXI. També ho és la islamofòbia, que ha substituït el discurs tradicional del racisme biològic per, en el marc del nativisme i els corrents identitaris, assumir la defensa d'uns determinats valors occidentals a partir de la criminalització (pel boc gros) de l'islam”.
Segons el doctor Grasa, “els partits polítics solen diferenciar-se en funció d’aspectes del seu ideari”, sent el més utilitzat l’eix esquerra-dreta, “que se centra en el tractament prioritari del valor d’igualtat” i que arrenca de la ubicació a l’hemicicle dels diputats a la Revolució Francesa. Conclou:
“L’eix continua viu, com mostra el llibre que Norberto Bobbio va dedicar al tema als anys noranta. Hi ha altres criteris de distinció, com els de conformitat amb l’statu quo (sistema o antisistema), o els derivats del recurs a propostes fàcils per a problemes complexos, (populisme). No són incompatibles amb l’eix esquerra-dreta. Segons Bobbio, es distingeixen quatre grups. 1. L’extrema esquerra: moviments i doctrines alhora igualitaris i autoritaris. 2. Centreesquerra: moviments i doctrines liberals i igualitaris. 3. El centredreta: moviments i doctrines liberals i no igualitaris. 4. L’extrema dreta: moviments i doctrines antiliberals i antiigualitaris. Partits com Vox, Aliança Catalana o S’ha Acabat la Festa entren analíticament en aquesta quarta categoria”.
Vull acabar destacant el periodisme valent i de gran qualitat sobre la ultradreta aquí i a Europa –la dels fantasmes— que fa Jordi Borràs amb els seus escrits i les seves fotografies. Narra i retrata aquells monstres del somni de la raó, en el seu cas amb cita ben denotativa d’Antonio Gramsci, que va escriure la seva obra immensa a les presons de Mussolini.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
