Enric Massip-Bosch fa arribar al Defensor del Lector una queixa sobre qüestions de la llengua que, tal com bé assenyala, és un tema recurrent i l’hem tractat ja parcialment el proppassat 26 de maig, en el segon lliurament d’aquesta secció. Valorant la importància essencial que, en un diari en català, té la nostra encara raimonianament “maltractada llengua”. Perquè aquesta és la qüestió.
El nus central de la comunicació del lector és que, a més a més de tenir cura de la llengua, demana que l’ARA “ajudi que el català deixi de ser subsidiari de l'espanyol o el francès: no és tasca fàcil perquè implica crear una mena de model alternatiu al que es viu al carrer, on la pressió castellanoparlant o francoparlant és molt forta, però cal posar-s'hi, i fer-ho integralment i transversalment a tots els nivells del diari”. Posa uns exemples: els títols de llibres i pel·lícules estrangeres –en vam parlar a la secció del maig–. Diu: “La política de l'ARA ha estat fins ara fer servir el títol en català si hi ha traducció, o el títol en espanyol si només ha estat traduït a aquesta llengua. Al meu entendre això és d'un provincianisme que no ens fa ser millors ni menys subsidiaris de l'espanyol: provincianisme perquè ens deixa fora els que llegim o veiem films i sèries en versions originals, i perquè deixa fora els lectors de l'ARA de la Catalunya Nord, que tenen un altre context de substitució lingüística. Segurament uns i altres som una minoria, però no per això ens hem de sentir exclosos; al contrari, representem una alternativa cosmopolita que em sembla desitjable fomentar”.
“Continuant amb aquesta política –prossegueix–, seguim essent subsidiaris de l'espanyol com a llengua de contacte amb el món, reforçant aquest rol imposat i afeblint la percepció del català com una llengua homologable a les altres”. I proposa conclusivament donar els títols en llengua original i consignar les traduccions possibles en les tres llengües.
També anota que, quan es cita Twitter, la interfície està sempre en espanyol, quan és factible tenir-la en català. I, semblantment, “evitar la subsidiarietat de l’espanyol” en missatges com ara el que surt quan s’ha de reiniciar el servei.
Pau Domènech, cap de Llengua, ha treballat a consciència el tema de fons que planteja el lector.
“Divideixo les respostes en dos punts. Al primer, la qüestió dels títols de pel·lícules i llibres. Aquí es barregen la utilitat per al lector (com trobarà les pel·lícules i els llibres quan surti al carrer) i la defensa de l'espai que ha de tenir el català (en aquest sentit, compartim la preocupació per la situació de subordinació i gairebé invisibilitat de la llengua, especialment al cinema). Després de parlar amb la secció de Cultura, s'ha decidit donar un lloc prominent als títols originals, tant a les fitxes com dins del text, de manera que sigui útil tant per als que volen arribar a l'obra en versió original com per a qui ens llegeix des de llocs amb situacions sociolingüístiques diferents.
En el segon punt, el que fa referència a l'aparició de captures de Twitter/X amb la interfície en castellà, ja s'han transmès ordres des de la direcció perquè tothom s'asseguri de tenir tot l'entorn de treball, inclosa la plataforma de Twitter/X, configurat en català (cosa que ja hauria d'haver sigut així de fa temps, no ho negarem). A banda, des de la secció de Tecnologia diuen que miraran quins poden ser els textos que apareixen en castellà”.
La resposta de Pau Domènech ultrapassa –amb professionalitat que agraeixo– l’àmbit semàntic i anuncia pragmàtiques per esmenar les deficiències. Enllà de la qüestió concreta, interessa de considerar el context general que el lector Enric Massip-Bosch bé emmarca: l’hàbitat del diari és el reflex d’un problema general com és la dificultat de poder viure plenament en català a Catalunya; “vetllar pel català de manera integral”, el cito literalment. He vist que ell, arquitecte reconegut internacionalment, predica amb l’exemple en la seva feina.
Els polítics –fem-hi de més i de menys– acostumen a lluir titulars propagandístics de coses que faran –veurem si Política Lingüística assoleix el rang de conselleria–, però presenten greus desídies i deixadeses en no fer allò que ja podrien fer. Hi ha un munt de recursos legislatius i administratius vigents que no s’estan implementant o ho fan d’aquella manera llatina que queda tan bé: magnis itineribus. Jordi Bianciotto, competent crític musical d’El Periódico, posa l’exemple, citant l’Anuari de la Música, que la llei de 1998 que prescriu programar a ràdios i televisions un vint-i-cinc per cent de música en català o aranès no s’aplica... Quins temps aquells que uns quants valents es van inventar la Nova Cançó també per difondre el català entre els joves a través del pas universal de la música popular. Quan, l’any 1965, Raimon va escriure la bellíssima Cançó de la mare reivindicant “la meua maltractada llengua”.
El llibre de la lectora Amparo Pujadas
El Defensor del Lector dona fe d’un fet insòlit: una comunicació per carta en paper –de les d’abans– i no per queixar-se de res sinó, simplement, per fer arribar un llibre a l’ARA per al fons bibliogràfic, perquè n’és subscriptora: Amparo Pujadas Gilabert.
La funció del Defensor no és la de bibliotecari, però procuro donar sentit a l’alta responsabilitat d’atendre tothom que puc. D’altra banda, m’abelleix més el sentit primer de l’expressió: m’agrada més fer d’advocat que de fiscal, els jutges em tornen a fer la por que em feien els del franquisme i, en definitiva, defensant el lector acabem defensant el periodisme.
De manera que vaig fer una llambregada al llibre per respondre sense massa demora a la confiança que se’m feia. Fins que la lectura en diagonal em va semblar poca cosa, perquè cada capítol que llegia em demanava que me’n llegís un altre, i vaig acabar cruspint-me tots els Escrits de la lectora Amparo Pujadas, que d’alguna manera em demanava allò que el seu nom de pila significa.
Un llibre que suma gèneres literaris, contes i narracions, escrit amb una prosa pulcra, ritme i tant d’enginy com per embotellar aire o comprar notes musicals. I un gran sentit de l’humor: m’he petat de riure amb les anades i vingudes a un dentista extorquidor o llegint la crònica d’un enterrament escrita pel mort.
També explica amb ironia l’escassa atenció que li han fet els editors i jo, des d’aquí, els animo que li donin la segona oportunitat sobre la terra que diu García Márquez que les estirps condemnades a Cien años de soledad no tenen. Però Amparo Pujadas no està sola: la foto de la solapa se l’ha feta amb cinc nebots, és a dir, és una tieta patrimoni de la humanitat des que en Serrat ho va postular.
Amparo Pujadas va escriure el llibre a 86 anys, i ara en té 96, una bella lliçó que mai és tard per començar res. Des d’aquí, gràcies de la confiança i de les seves belles paraules sobre el diari que compartim: “Molt agraïda per tot el que representa el diari ARA, cada dia el tinc a les mans i encara que sigui amb dificultat el llegeixo perquè la seva lectura fa que el dia tingui una altra perspectiva, la d’estar ben informada”.
Un dels llocs comuns del periodisme d’estiu és parlar d’algun llibre. El Defensor no se n’ha pogut estar.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
