La imatge i les paraules
La primera comunicació que va rebre el Defensor del Lector va ser la de Josep Miñambres, tan clara com concisa: “Els codis de colors en mapes i gràfics són de difícil codificació pels daltònics. No sé si seria possible utilitzar-ne altres de basats en la combinació de blau, vermell, groc i negre aplicats a textures gràfiques diverses”.
Traslladat el comentari a la directora d’Art, Cristina Córdoba, em fa avinent la resposta de la secció de Disseny, que assegura que procuren tenir cura d’aquestes qüestions, tot i que “no sempre podem ser tan efectius com voldríem”. Al web –continuen– poden eliminar la barrera de comprensió, “però pel que fa al paper, i també degut a factors externs a vegades, no sempre podem assegurar que el resultat final sigui comprensible per a tothom, tot i que continuarem treballant i provant mètodes perquè pugui ser així”, amb l’excepció dels colors corporatius dels partits polítics en campanya electoral.
Completo el tema amb l’opinió de Josep M. Trias, dissenyador gràfic de referència, conegut com a autor dels logos del RACC, la UB, TV3 i els Jocs Olímpics de Barcelona. “D'acord amb el que conec (no soc un expert en daltonisme), i el que he pogut esbrinar, el que potser s'hauria d'evitar és la presència del vermell i del verd. Si en lloc del vermell i el verd s'utilitzen més els blaus, els verds-grocs, els marrons i el negre (amb els seus matisos, percentatges i barreges), sembla que els daltònics millorarien molt la percepció dels colors en la infografia impresa (CMYK, blau cian, magenta, groc i negre), doncs sembla que en infografia en pantalles, monitors-ordinadors i mòbils (RGB, vermell, verd i blau) no tenen problema o el problema no és tan greu”.
Jaume Salés i Marta Robert –com diversos comentaris a peu d’article en el digital– es queixen del titular “M’agraden molt l’alcohol i les drogues, però tinc molt control de quan ho vull fer i com”, de l’entrevista que Albert Om va fer a la monologuista Charlie Pee. Jaume Salés es pregunta: “Com pot ser que es pugui banalitzar el consum de droga i alcohol?”. La mestra jubilada Marta Robert acota la seva queixa: “Un diari ha de posar la frase en els titulars? La Charlie Pee és seguida per joves que estan en contacte amb les drogues i banalitzar els seus efectes dient que ella controla és una gran irresponsabilitat, desconeixement, immaduresa i també és mooolt antic el que diu, tots sabem els greus efectes de l'alcohol i les drogues. No, Charlie, les drogues no es controlen, no molen ni fan modern”.
“Jo també vaig tenir dubtes a l’hora de triar el titular –raona Albert Om–. Però vaig pensar que era un titular que retrata una realitat, que estimula la conversa i que genera debat. Que et faci reaccionar no vol dir que t’ho faci imitar”. Al seu parer, “el titular podria ser un altre, però la realitat continuaria sent la mateixa: el consum de drogues és molt present a la vida de moltes persones, joves i no tan joves. Com ho és el consum d’alcohol, que també és una droga. Un és tabú per als mitjans de comunicació (les drogues) i l’altre (l’alcohol), no”. I acaba: “Podem amagar una realitat, però què en traiem? Em recorda el que passava fa uns anys amb el suïcidi. Els periodistes teníem prohibit parlar-ne per evitar l’efecte contagi i això no impedia que fos una de les primeres causes de mort”.
El doctor Antoni Bulbena, catedràtic de psiquiatria de la UAB i fundador de l'Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions del Parc de Salut Mar, considera que la primera part del titular no ha de fer estrany, perquè és un fet natural que l’ésser humà triï un aliment o una beguda pel desenvolupament hedònic del gust, i que coneixem els límits negatius de cada consum, però que, després de molts anys de tractar aquestes patologies, constata molts casos de pèrdua de control. Conclou: “El titular és correcte però asimètric. La primera part és senzillament real, però la segona, tot i certa, queda incompleta, ja que no reflecteix la reconeguda i freqüent dificultat del control. Per tant, com que no és un tema neutre, hauria estat útil aprofitar per fer una mica de pedagogia i subratllar que el control és molt difícil i que la prevenció i també l’abstinència representen capacitats intel·ligents. A diferència del que expressa el titular, encara hi ha massa gent que no pot triar ni quan ni com: ja estan en l’embut de l’addició”.
El Barça femení, l’Església, la informació local i el no lector
Els lectors Òscar Chic i Josep Maria Puig es queixen del tractament escàs en paper –mitja pàgina per sota– del triomf del Barça a la Lliga femenina, i també al web: “un requadret petit i una explicació”. Xavi Hernández Navarro, cap de la secció d’Esports, considera que podien haver tractat la notícia en capçalera de pàgina i que, de fet, “a la Champions, on el mèrit esportiu és superior per la qualitat dels rivals, el tractament informatiu del diari sobre el Barça femení s'equipara pràcticament al que fem del masculí (directe a web i crònica)”. La seva conclusió és que “les queixes tenen raó perquè, a efectes de paper, no pot ser que un tema solt de l'Espanyol tingui més pes que el Barça femení confirmant el títol de Lliga; a efectes de web, el tractament sí que va ser l'adient: s'hi va fer notícia, push de difusió i xarxes”.
Em faig cabal també de dos lectors que anoten el que consideren mancances. Mossèn Josep Bofarull escriu: “L’ARA és un diari amb informació i opinió de temes religiosos i eclesials molt escassa”, i aporta evidents focus noticiables al seu parer no prou atesos, com l’activitat d’un papa tan dinàmic com Francesc, que no para de sotragar l’Església amb les seves propostes innovadores, i la intensa activitat social que promouen organismes eclesials, i que –afegeixo– passa sovint desapercebuda tot i ser molt més gran que la que endeguen algunes ONG laiques que sí que tenen molta presència mediàtica.
Oscar Torres, per la seva banda, planteja si es podrien donar més notícies locals. És una tradició que certament s’està perdent en la premsa d’àmbit nacional perquè, en la reordenació de l’ecosistema comunicacional, els mitjans de quilòmetre zero cobreixen amb escreix aquesta franja informativa. Jordi Salvat, coordinador del suplement Camp de Tarragona, explica que hi ha prop de nou-centes capçaleres locals en diferents suports, i que procura donar notícies d’ampli espectre, també per contrarestar d’alguna manera que, quan una notícia local salta a les edicions nacionals, acostuma a ser dels àmbits negatius dels successos.
El senyor Jaume Subirana, que es manifesta afiliat d’Aliança Catalana, m’escriu que “fins que no vegi una primera plana on es tracti el partit, o els seus membres, d’una manera normal i no despectiva, no penso ni comprar ni llegir el diari”. Ergo, és metafísicament impossible que, mentre no sigui lector, el Defensor hi tingui cap competència.
Per contactar amb el Defensor del Lector:
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.