El que diem i el que deixem de dir
Els lectors de l’ARA són tan –plausiblement– exigents que no només se m’adrecen per allò que diem, sinó també per allò que deixem de dir. He d’assumir, doncs, que he d’exercir no només de Defensor del Lector sinó també de defensor del que no llegeix però voldria llegir.
Un dels motius més recurrents dels dèficits és la perspectiva territorial, però això ho tractaré específicament. Anem ara al pla general de si no tractar un tema té, diguem, un cert ànim dolós i no tractar esdevé ocultar, o bé si, simplement, l’absència narratològica és per altres raons, començant per la manca d’interès informatiu segons la visió del diari.
El subscriptor Joan Ignasi Ribas, en format queixa/suggeriment, demana que expliquem per què alguns col·laboradors deixen d’escriure, amb esment d’Enric González, Xavier Roig i Eva Piquer. Conclou: “El suggeriment, doncs, és obvi: podria el diari d'ara endavant informar dels canvis en els articulistes, si més no en els principals, especialment quan es produeix una baixa? Els qui els seguim i els lectors en general segur que ho agrairíem. També penso que aquesta manera de fer s'adiria molt amb l'esperit de respecte als lectors que caracteritza l'ARA”.
Toni Güell, cap de Debat, respon al lector.
“En general, si no es comunica per què un col·laborador plega és perquè la casuística és infinita, i la tasca de mantenir el lector actualitzat amb relació als col·laboradors en actiu resultaria virtualment inabastable. Les firmes d'opinió poden absentar-se de les nostres pàgines per raons que van de la mera burocràcia –una jubilació que encara no pot ser activa– al fet que travessin períodes professionals massa absorbents, passant per l'assumpció d'un càrrec públic o les inevitables circumstàncies personals o familiars. A més, la secció de Debat pot bascular més cap a uns noms que cap a uns altres en funció dels temes d'actualitat que calgui analitzar a cada moment, i tot plegat pot crear la sensació d'una baixa que en realitat no s'ha produït. El diari també entén que si un col·laborador canvia de mitjà o de dedicació, sovint ell mateix o ella mateixa ho faran saber als seus seguidors. En el cas de col·laboradors que han plegat de manera diguem-ne sorollosa, el diari ha atès les mostres d'estranyesa o decepció de lectors i subscriptors que han arribat per diversos canals de comunicació. I pel que fa específicament a Enric González, celebro confirmar que podrem tornar a llegir-lo a l'ARA a partir del pròxim mes de maig”.
El lector Josep Maria Puig, molt atent al tractament o no tractament que fem de l’esport femení, m’envia aquesta frase contundent: “Benvolgut senyor, al diari ARA, l'esport femení brilla per la seva absència. Vostè hi podria fer alguna cosa?” I encabat, en un altre correu, acota el corpus en el Barça femení i usa el substantiu discriminació. El cap d’Esports, Xavi Hernández Navarro, ho desmenteix: “Parlem del Barça femení cada vegada que juga. Fem una crònica puntualment de cada partit de Lliga i de Champions. Encara que de vegades sigui una mica avorrit parlar-ne, ja que normalment guanyen de pallissa i la Lliga F està molt desigualada. Abans només en fèiem cròniques de tant en tant, quan el partit era gran, però ara ho hem institucionalitzat. Sí que és veritat que no fem ni apunts en calent (cosa que sí que fem al masculí) ni directe a web, però la crònica no falta mai!”
El subscriptor Ricard Gené es preguntava “Per què l’ARA no informa sobre el documental de la HBO Surveilled, que fa èmfasi en el cas de l’espionatge massiu a l’independentisme català? No es pot pas dir que no sigui un tema d’un gran interès objectiu per als lectors de l’ARA. Ha rebut l’ARA alguna consigna o pressió per no informar-ne? Ho investigarà i si no li deixen fer-ho, ho dirà? Tant de silenci als mitjans catalans amb un tema com aquest és molt sospitós”. Estic, per fortuna!, en condicions de desmentir la teoria conspiratòria. El correu és del 27 de novembre i només quaranta-vuit hores després Mònica Planas comentava la sèrie en funció d’un timing acceptable, atès que la sèrie es va estrenar el dia 20. És a dir, no és que l’ARA no parlés de Surveilled, és que encara no n’havia parlat.
Mònica Planas m’explica que, en l’elecció temàtica, prima “l’actualitat televisiva, sobretot generalista”, i naturalment TV3 “perquè és majoritàriament la televisió que més consumeix el lector de l’ARA”, però també aborda el tractament de cadenes estrangeres sobre esdeveniments d’abast internacional i les formes d’enfocar-los. Es fixa igualment en plataformes i sèries –el cas que presenta el lector Gené–, prioritzant-ne el documental i l’interès més que la data d’estrena.
He demanat a Josep Maria Casasús opinió sobre el tema. Casasús és prou conegut dels nostres lectors, fa tretze anys que escriu la seva columna “Abans d’Ara”, ja n’ha signat més de quatre mil. Però Casasús té una llarga trajectòria professional i acadèmica; en destaco que va ser subdirector i Defensor del Lector de La Vanguardia i que és catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, on va ser degà de la Facultat de Comunicació. És membre de l’IEC, Creu de Sant Jordi i autor d’una quinzena de llibres d’una disciplina a la qual ell va posar nom i va definir: la periodística.
Primer de res, demano al doctor Casasús que ens refereixi algun episodi important de notícia no publicada.
“Rothschild es va fer molt ric amagant una gran notícia. Era la tarda del 18 de juny de 1815. A Waterloo, Napoleó albirava una tropa que s'apropava al camp de batalla. Creia que era la del general Grouchy. Error. Era la del general prussià Blücher, que anava a ajudar els anglesos. Els francesos van ser derrotats, però a Londres no es coneixia aquell resultat. Rothschild sabia des de bon matí, gràcies als seus coloms missatgers, que les tropes que avançaven eren aliades dels anglesos. Va amagar la notícia. La Borsa s'enfonsava i Rothschild va comprar tots els títols a bon preu. L'endemà a Londres va arribar la notícia de la victòria aliada per vies convencionals: a cavall fins a la costa continental i en vaixell fins a Anglaterra. La Borsa va pujar a un ritme galopant. Rothschild va fer una fortuna llegendària al no difondre una informació transcendental”.
Com a cloenda, el doctor Casasús ens aporta la seva percepció sobre el leitmotiv d’aquesta peça, el que diem i el que deixem de dir.
“La declaració de la Unesco del 1978 insta a perseverar i progressar en una ètica periodística que prioritzi el dret de la gent a rebre informació potenciadora dels principis de veritat, justícia i llibertat individual i dels pobles. És a dir, aquest document internacional relatiu a la feina dels periodistes esperona una deontologia dels valors que no s'encongeixi davant una deontologia reduccionista massa atenta a les petites faltes o infraccions en el treball diari. Ometre, ocultar o amagar intencionadament informacions certes, notícies veraces o dades comprovades és una pràctica perversa, si més no. El dret a la informació no admet límits. Només està sotmès a l'exceptio veritatis: tan sols pot ser objecte d'aquest dret la informació basada en la veritat”.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.