La contaminació, entre els informes i el periodisme
L’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda m’ha remès una queixa sobre l’article de Pol Casaponsa publicat el proppassat 26 d’abril amb el títol “Tres ciutats catalanes són les que tenen l’aire més contaminat d’Espanya (i cap és Barcelona)”: Granollers, Mollet i Santa Perpètua. La font és l’últim Informe Mundial de la Qualitat de l’Aire de l’empresa suïssa IQAir, que precisa que, d’acord amb les dades de 2023, “els tres municipis arriben a triplicar la xifra de partícules en suspensió recomanada per l'OMS”, segons que em destaquen en el seu correu. Les partícules fines al·ludides, PM2.5, per la seva mida ínfima poden entrar en sang, per la qual cosa són “considerades la forma més mortífera de contaminació atmosfèrica”, segons que assenyala l’articulista.
En un detallat informe oficial de cinc folis, que l’Ajuntament de Santa Perpètua em fa a mans, datat a 29 d’abril de 2024, després d’un precís argumentari elaborat pels serveis municipals de Medi Ambient i sustentat en dades, s’hi conclou:
“L’estudi realitzat per l’empresa IQAir aparegut a diferents mitjans de comunicació, atesa la seva metodologia i el seu rang de mostres, únicament pot valorar o marcar una tendència, també pot arribar a zonificar espais territorials a certa escala amb un major grau de contaminants atmosfèrics, però en cap cas està en qualitat d’establir un rànquing amb les ciutats i/o poblacions més contaminades tal com ha fet. Aquest estudi és poc rigorós i conseqüentment se'n poden derivar notícies i conclusions incorrectes i poc precises que poden portar a la confusió”. El correu de Cesca Mejías, cap de la Unitat de Comunicació, em palesava que “aquesta informació va causar una gran consternació al nostre municipi”, i que “en un aspecte tan delicat com aquest que afecta directament la salut de les persones, es podria haver contrastat la informació”.
Pol Casaponsa oposa: “L'estudi de pol·lució anual d'IQAir, lluny de ser «poc rigorós», és un dels rànquings mundials de referència en la matèria. De fet, mitjans de talla com The New York Times, The Guardian, la BBC o Bloomberg també el van considerar prou rigorós per fer-se'n ressò. L'objectiu de l'estudi és fer una anàlisi de compliment dels objectius pactats en matèria de pol·lució i servir com a termòmetre de com va cada país”. El redactor aporta també la resposta que li ha donat IQAir arran d’aquest afer: “La companyia m'assegura que, al contrari del que diu l'Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, ells sí que tenen indicadors i dades de partícules PM2.5 a la seva població”, i explica que, a més a més de les xifres de l’estació de la Generalitat, també en tenen de l’Institut Estatal de la Qualitat de l’Aire (ICA) i “com a proveïdor de dades també hi figura l'Agència Europea de Medi Ambient (EEA)”. En la fitxa que IQAir ha facilitat al nostre redactor, s’hi poden consultar a temps real les partícules PM2.5 i altres de l'aire a Santa Perpètua de Mogoda.
El Defensor ha demanat l’opinió d’autoritat del doctor Joaquim Rovira, del Centre de Tecnologia Ambiental i Toxicològica (TecnATox) de la Universitat Rovira i Virgili, centre prestigiós en la matèria. Al seu parer, la font IQAir sobre la qual es basa l’article, en principi, és fiable, ja que recull les dades de les cabines de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) de la Generalitat de Catalunya; altra cosa és que potser pot semblar estrany que pugui haver-hi nivells més alts de contaminació que a Barcelona, i dubtem. Però els factors que incideixen en un ambient contaminat –detalla– són diversos i de diversa índole: trànsit, autopistes, polígons, cremes agrícoles, orografia, meteorologia, calefaccions, la pròpia exportació de la contaminació de la capital... La suma de factors no fa inversemblant que en un moment determinat un poble o ciutat de l’àrea metropolitana puguin tenir índexs de contaminació més alts que la mateixa capital. A banda, assenyala que els criteris dels estàndards de contaminació de l'OMS són més restrictius que els europeus, que són els que van intervenir en l’afer de Madrid que ara explicaré.
Sabem pel paradigma Ana Botella que Madrid va baixar els nivells de contaminació a partir d’eliminar i canviar l’emplaçament de les cabines de mesura quan, a finals de 2009, Botella era regidora de Medi Ambient. No és el mateix –compara el doctor Rovira– plantar els aparells sota els arbres del Parc de la Ciutat de Tarragona que a una via de màxima afluència com Pere Martell, que és al costat, o situar els de Barcelona al cimall del Parc Güell o al pit de les rondes. Importa, de quina manera, la ubicació de les cabines.
La conclusió d’aquest Defensor és que, tot i que la recerca és essencialment relativitat, debat, esmena i revisió, el periodisme tendeix a la beateria davant dels informes científics, que sovint dona per bons sense, com és el cas, contrastar-los com és preceptiu en la nostra deontologia, i encara més si la informació toca temes tan delicats com la salut i pot generar alarma social. L’ARA va treballar amb una font acreditada però única. Hauria arrodonit l’article la versió dels municipis que s’hi esmenten.
La font que mai no va existir
El Defensor del Lector va rebre la queixa del lector i subscriptor Jaume Capó, amb l’epígraf “Citar és de savis”. Fa referència a l’article de David Valero-Carreras “La fortuna del salnitre xilè que va fer possible Marivent”, publicat a la sèrie “Homenots i donasses” del suplement Empreses.
"Fa unes setmanes –m’escrivia Jaume Capó–, un amic de Tremp em va regalar un llibre de l’historiador i divulgador cultural Sisco Farràs sobre la rocambolesca història del pallarès Maties Granja i el seu patrimoni obtingut de l’explotació del nitrat de Xile que acaba al Palau de Marivent de Palma, i que aquest diumenge 2 de juny he llegit publicada a l’ARA. No pot ser que el periodista sintetitzi tan bé aquesta publicació de Farràs sense citar-la. S’hauria de fer per respecte a l’ètica periodística, al valor de la recerca, al reconeixement de l’autoria, a l’esforç de l’editorial Garsineu i als lectors que tinguin interès a ampliar la informació amb el llibre original”.
L’editorial Garsineu em va fer a mans el llibre d’autes, Matías Granja. Òpera i salnitre, de Sisco Farràs, i vaig poder parlar telefònicament amb ell. Efectivament, vaig comprovar que les informacions que surten a l’article de David Valero-Carreras són al llibre, el que pot provocar una mena d’enganyalull, i a continuació vaig cercar la seva preceptiva versió de contrast, passant pel responsable del suplement Empreses, Albert Martín, que d’entrada em va dir que “en Valero és un fora de sèrie recuperant històries oblidades de personatges del passat, té un grau de control de les fonts que frega la categoria del que és obsessiu i sempre és un plaer editar-lo perquè és pràcticament infal·lible”.
Ho vaig comprovar amb la resposta immediata i documentada de l’autor de l’article, que em va donar els links de les set fons que havia manegat, cap d’elles el llibre del senyor Farràs. “En aquest cas, no vaig tenir gaire temps per preparar el text i per aquest motiu no em vaig comprar el llibre sobre el personatge; si hagués disposat de més temps, l'hauria comprat, com he fet en altres casos (Heinemann, Loewenstein, Llonch, etc.). Però no puc citar com a font un llibre que no he llegit”.
Espero que el lector Jaume Capó i l’autor Sisco Farràs prenguin en consideració l’argumentari amb “quod erat demonstrandum” de David Valero-Carreras i, encara més, la seva ètica periodística. I des d’aquesta secció, el Defensor també fa cabal del correu del lector/subscriptor i recomana a qui vulgui aprofundir en aquesta apassionant història –gairebé film– el llibre de Sisco Farràs Grau Matías Granja. Òpera i salnitre, en l’acurada edició bellament il·lustrada de Botigues Museu Salàs i Garsineu Edicions. Un llibre que acaba esmentant les seves fonts bibliogràfiques.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.