Eugeni Xammar i Josep Pla són –en present històric– dos dels millors periodistes de la història del periodisme català. Als anys vint, van seguir informativament in situ l’Alemanya que venia de morir a la Gran Guerra i es preparava per la resurrecció infernal del nazisme. Xammar i Pla van escriure del nazisme i van entrevistar i retratar literàriament Adolf Hitler; Xammar a La Veu de Catalunya i Pla a La Publicitat, el novembre de 1923. Trobem els seus textos al recull d’articles de Xammar titulat L’ou de la serp, editat per Quaderns Crema el 1998.
Aquestes peces, d’esplèndid periodisme literari, ens deixen traços de la ironia que un i altre endossen al candidat a dictador que ja apuntava maneres. Xammar aboca que, si s’hagués de retirar de la política, “afortunadament és home que té un ofici. Abans d’ésser personatge era emblanquinador”; qualifica la seva veu de “segon cornetí”, descriu l’esvàstica com “una creu amb catúfols” i titula l’entrevista “Adolf Hitler o la ximpleria desencadenada”, leitmotiv que desenvolupa amb escreix i elegant mala bava al llarg de l’article. Però un i altre, Xammar i Pla, per tal que es retrati tot solet, s’estenen donant-li tota la canxa que poden al seu discurs contra els jueus, parlant obertament de pogroms i d’eliminació, tot i que, en considerar-ho inviable en aquell moment, opta per l’“expulsió general”.
Com són els dictadors abans de ser-ho? Com són quan ocupen escons parlamentaris? En aquest cas, expulsa quan no pot eliminar, però un cop assoleix el poder, tria el genocidi. Mentrestant, però, compte amb el lèxic, perquè no es pot acusar prospectivament ningú d’allò que no ha fet.
Els Estats Units d’avui no tenen res a veure amb la ciència ficció de Philip K. Dick, que dibuixava un país dominat pels alemanys i els japonesos vencedors de la WWII (The man in the high castle, 1962). Trump, per tant, no és el Hitler de 1933-1945, i com que no és adequat qualificar-lo ni de nazi ni de feixista, s’inventa una paraula feta a mida, “trumpisme”, que el situa sense fer presentisme. Altra cosa és que, com el Hitler dels anys vint, promou expulsions generals i té un tarannà esbojarrat que, al seu article del 22 de gener, ressalta Ferran Sáez Mateu: “De fet, la majoria de mitjans no el tracten exactament com un polític sinó més aviat com una extravagància derivada d’una errada del sistema, per dir-ho en llenguatge informàtic”. El 12 de gener, Sílvia Marimon resumia, en fi, el llibre de Siegmund Ginzberg Síndrome 1933, que analitza les similituds entre el nazisme i les extremes dretes presents, entre les quals la de Trump.
El periodisme actual, com el de Xammar i Pla, ha de parlar fins i tot d’allò que detesta si l’interès informatiu –evident en el duo Trump-Musk– ho demana. Responc així al lector Joan Lligades, que em comenta la portada del diumenge 19 de gener. Diu que va quedar "molt preocupat amb les fotos de Musk i Trump i la bandera dels Estats Units de fons, em va semblar excessiu i innecessari gastar tinta i paper en aquesta imatge de dos senyors de l’extrema dreta americana". Concloïa que “aquests personatges són molt perillosos per a tothom i l’extrema dreta als EUA creixent com a exemple servirà perquè creixi a tot el món i el feixisme es farà fort”.
Josep Ramoneda, president del Consell Editorial de l’ARA, en el seu article de contraportada del 22 de gener, acota el corpus en quatre paraules ben dites: “Hi ha espectacles miserables –i la presa de possessió de Trump ho va ser– i probablement el més sensat seria no perdre-hi ni un segon. Però es tracta del president de la primera potència mundial: un ridícul universal”. L’editorial i l’Apunt de la directora del dimarts 21 deixaven meridianament clara la posició del diari sobre Trump, com diferents articles en la mateixa línia crítica que han anat seguint fins avui mateix. Destaco especialment, a banda de l’opinió, les cròniques informatives de la corresponsal a Washington, Antònia Crespí, que el dia 23 ja fa un article demolidor contra les primeres mesures del flamant president. Una bona informació és una bona denúncia.
Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA, explica com es va decidir la portada del diumenge anterior a la investidura de Trump:
“La portada pretenia dues coses: d’una banda, remarcar, amb un desplegament gràfic especial, la rellevància de l’esdeveniment. Tal com s’està veient des d’aleshores, aquesta segona presidència de Trump està comportant una forta sacsejada de la democràcia i la societat estatunidenca i, per extensió, de la geopolítica global. En segon lloc, posant Musk a sobre i Trump cap avall, volíem fer èmfasi en la gran capacitat del magnat Musk dins el nou govern, un fet també excepcional. La proposta gràfica la va elaborar l’equip de disseny del diari, amb l’assessorament de Ricardo Feriche”.
El català de l’etern retorn
Els catalans estem crònicament preocupats per la llengua, un pathos que el castellà i l’anglès no tenen, per raons òbvies la primera premissa i per òbvies raons, la segona. El Defensor rep considerables comunicacions sobre el tema.
Un dels meus interlocutors habituals en qüestions de llengua, intel·lectual molt preparat i acreditat institucionalment que em demana reserva de font, em comenta que el dilluns dia 13 de gener, la portada –avui anem de portades—obria amb una foto de la Supercopa i el titular “El Barça arrasa contra el Reial Madrid”, fent intransitiu un verb transitiu, “s’arrasa alguna cosa, no s’arrasa contra”, assenyala el lector. També em fa veure que a l’article d’Empar Moliner de dos dies després, al titular “La colla va a sopar a La Taverna d’en Cigala” s’empra correctament l’apòstrof, i en canvi a la tercera línia, nyap: “de’n”. Fa estrany, sí.
Mirant amb la lupa que prescriu l’òptica de la meva funció, m’ha fet mal als ulls que el magnífic cuiner Fermí Puig rebi un premi a títol pòstum; se li atorga a títol pòstum, però evidentment no el rep. I, en l’ordre positiu, veig que es respecta el gust idiomàtic dels col·laboradors, no homologant-lo al llibre d’estil de la correcció. He detectat un “és clar” sense la contracció “esclar” del cànon ARA però que l’IEC no admet. I si dosem l’abundosa proliferació del “de fet” adverbial, encara serà tot plegat més bonic.
El subscriptor Jordi Blasi em diu que tenim configurat en castellà el compte de Twitter i ens convida a esmenar-ho. Em plau comunicar que en aquests moments, la configuració de l’ARA a X és en català, però surt en castellà si la configuració del compte de l’usuari és en castellà: només cal canviar-ho.
Finalment, em faig ressò del correu que m’envia la metgessa Cándida Espinosa, “nascuda a Extremadura i amant de les llengües”. La doctora alerta de “les dificultats que un sector mèdic i d'infermeria de la sanitat pública hem patit i seguim patint tant perquè se'ns reconegui aquesta formació en concret de la llengua catalana, i perquè se'ns atorguin les hores (del nostre temps lliure i personal) que hem dedicat a aquesta formació, de la qual en tenim els certificats. Atès que va ser el mateix conseller qui va indicar (i així està recollit en diversos mitjans) que es tractava d'una formació que es realitzaria en horari laboral”.
Agraeixo la confiança que em fa Cándida Espinosa –certifico pels seus correus que té un català polit– i em comprometo des de les meves possibilitats a maldar perquè “la meva maltractada llengua”, dit amb la veu prodigiosa de Raimon, tingui l’atenció informativa que es mereix.
El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.
Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.
