Alhora, Aliança i les incerteses del periodisme

Avui, 9 de juny de 2024, se celebren les eleccions al Parlament Europeu. No fa ni un mes de les autonòmiques i estem en plenes converses per formar el govern de la Generalitat. Tot això, en un ambient altament polititzat i en el qual la política és un dels eixos bàsics del periodisme, que es va establir com a “quart poder” a partir del concepte desenvolupat per Moisei Ostrogorski al text La democràcia i els partits polítics (1903), traduït al català per Jordi Galí i Herrera.

Una de les qüestions d’incertesa i polèmica més recurrents en la interrelació política-periodisme és la de com tractar els partits que se situen als llindars de les dretes i esquerres convencionals, les zones infraroges i ultraviolades de l’espectre electromagnètic de la democràcia, l’hàbitat d’actituds doloses com el feixisme i el terrorisme. La irrupció potentíssima de l’extrema dreta a Europa ha atiat aquest debat. En l’eix Catalunya-Espanya, amb més o menys matisos, la convenció més generalitzada hi ubica Vox i Aliança Catalana. Hem d’afegir a les incerteses la presència que han de tenir als mitjans els partits que no tenen representació parlamentària; per fer-nos una idea: als comicis d’avui hi opten trenta-quatre llistes, però no en visualitzem més d’una desena.

El Defensor ha rebut inputs diversos sobre tot plegat, i avui els resumeix en la queixa d’Ignasi González de la Fuente, que comença referint-se a Alhora, partit inqüestionablement democràtic però sense representació parlamentària: “He tingut la impressió que el nombre i la mida dels espais dedicats, la reproducció de frases fora de context (encara que anessin entre cometes), les fotos amb instantànies poc afavoridores, la manca de textos narrats, comentats –encara que fos de manera crítica–... ha estat un tracte poc considerat amb una nova formació –tot i no tenir representació parlamentària o no sortir a les enquestes–. Anàlisis com les que fa Àlex Gutiérrez a la secció Pareu màquines. A mi, i probablement a altres ciutadans lectors de l'ARA, l'aparició d'Alhora ens ha despertat curiositat, i no ho he vist prou reflectit al diari. Opcions com Aliança Catalana, tot i que hagin estat criticades, acaben tenint molt més ressò que altres alternatives que considero un punt més innovadores; com potser ho era/ho és Alhora”. El lector conclou convidant-nos a una reflexió autocrítica.

Aleix Moldes, cap de Política, em transmet la reflexió de la secció, i l'anota amb enllaços d’articles de l'edició digital que sustenten els seus plantejaments. Es trobaven davant la novetat d’un partit independentista amb una alcaldia i expectatives institucionals creixents, amb missatges xenòfobs i homologables a l’extrema dreta. “Per això –argumenta– durant els últims mesos hem intentat explicar qui són i què defensen políticament, qui acompanyava Sílvia Orriols a les llistes electorals, i similituds i diferències amb Vox, l'extrema dreta espanyolista que al seu dia també vam intentar explicar d'on sortia. No ens hem dedicat a explicar el dia a dia de la formació, en primer lloc, per la seva poca força institucional i, en segon, perquè considerem prioritari respondre a les grans preguntes sobre un fenomen nou i no deixar-nos portar pel qui la diu més grossa. Després de les eleccions catalanes, hem intentat explicar, per exemple, de quins partits han arribat els vots a Aliança o en quins barris s'ha fet més popular. En tot moment hem primat l'interès informatiu, ponderant l'exposició que hem fet d'aquest partit”.

Pel que fa a Alhora, Moldes anota que la demoscòpia hi detectava un escàs interès de la ciutadania, i la noticiabilitat és relativa si més no perquè Graupera ja va fer un intent similar a Primàries. “Tot i això, el fet de comptar amb una exconsellera i representar en certa manera una part de l'independentisme descontent amb la deriva del Procés, vam decidir que valia la pena informar-ne a través d'algunes peces puntuals. Per exemple, vam entrevistar els seus caps de llista, vam explicar els suports amb què comptava la seva candidatura, vam fer-nos ressò de l'acte principal que van organitzar per Sant Jordi i també vam explicar els mítings d'inici i final de campanya. En la jornada electoral vam explicar el resultat que va obtenir la candidatura, i també la posterior dimissió de Ponsatí”.

Àlex Gutiérrez explica respecte d’Alhora que “l’arribada de nous partits sempre genera el dubte de com incorporar-los proporcionalment, tenint en compte que encara no han passat la gran validació de sotmetre’s a unes urnes”, i emfatitza també que cap enquesta els atorgava representació. Malgrat tot, “pel que fa a la meva anàlisi mediàtica, vaig considerar que se n’havia de parlar, ja que a xarxes havien aconseguit prou ressò”. Considera, a tomb d’Aliança Catalana, la dificultat d’una “definició única de conceptes com ultra, ultradreta, extrema dreta o neofeixista i, sovint, els partits que intenten espolsar-se aquesta etiqueta intenten marcar diferències amb moviments que han rebut l’apel·latiu en el passat”. I resum que, “en el cas d’Aliança Catalana, tanmateix, concorren prou elements perquè els apel·latius siguin vàlids, ni que sigui en la seva versió 2.0: polítiques d’odi, culpabilització de col·lectius vulnerables, una retòrica frontista de reconquesta i bones dosis de xenofòbia”.

Finalment, Moldes i Gutiérrez invoquen qüestions de principis. El cap de Política rebutja “categòricament” que hi hagi un tractament desconsiderat o que es triïn fotografies amb afany denigrador de ningú, i l’autor de la secció Pareu màquines apel·la a la defensa del punt de vista individual del periodisme d’autor en què s’incardina la seva peça d’opinió.

Aquest Defensor del Lector considera que el tractament informatiu tant d’Alhora com d’Aliança ha estat correcte. Parlar d’Aliança ja és una opció, en ple litigi sobre si donar o no espai periodístic a les formacions que una majoria qualificada d’analistes i acadèmics consideren poc o gens d’acord amb conviccions de la democràcia i l’humanisme. El periodisme ha de prioritzar l’interès informatiu al marge de si la font està o no d’acord amb determinats principis i, encara més enllà, si està o no està extramurs de la llei.

Els mitjans privats tenim la fortuna de no dependre de quotes d’atenció informativa en funció de la representació parlamentària, com sí que en depenen els mitjans públics, amb els periodistes en contra que en tempo electoral manifesten justament la seva discrepància amb aquest criteri. La notícia no ha de ser necessàriament proporcional als escons.

Louis Vuitton al Parc Güell

La desfilada de Vuitton al Parc Güell, que l’ARA va recollir a l’edició del dia 24 de maig, ha motivat una queixa de Guillem Galera. Entén que “resulta incomprensible i profundament decebedora” la publicació de l’article que tractava el tema del punt de vista de la moda i la crònica de societat. En referència a la difusió al Twitter, afegeix els adjectius: “frustrant, llastimós, fins a cert punt aberrant”. Conclou: “És empíric que la ciutat està col·lapsant per un turisme xaró promogut per hotelers i círculos de l'establishment variats, i l'acompanyament còmplice de les institucions, començant per l'Ajuntament dirigit per un partit soi-disant progressista, i continuant amb una conselleria d'Empresa també molt aparentment d'esquerres. En aquest context, doncs, i després de les bufetades d'anit per part de la policia al veïnat de la Salut, que legítimament protestava (protestàvem) contra aquest segrest indigne del nostre Parc, la publicació d'aquest article i la nul·la capacitat crítica/empàtica del diari és terriblement desil·lusionadora”.

Si l’ARA només hagués publicat l’esmentada crònica, diguem-ne ensucrada, que tan sols dedica cinc ratlles als aldarulls, és clar que ocultaria la part de la realitat que anota el lector, i que l’objectivitat hauria quedat tenyida de rosa, un dels colors del Pantone de la premsa. Però al costat d’aquest text hi ha dues columnes amb fotografia que completen la realitat –completen perquè, agradi més o menys segons els lectors, la desfilada era notícia–. Al costat, doncs, d’“El Parc Güell s’entrega al glamur internacional”, hi havia el titular que deia “Càrregues i un detingut en la protesta contra la desfilada”. I encara més, l’article d’Antoni Bassas al digital insistia amb la seva bona ploma en aquest aspecte polític i cívic.

El Defensor del Lector pren esment dels dubtes, suggeriments, crítiques i queixes sobre els continguts del diari en les seves edicions digital i en paper, i té cura que el tractament de les informacions sigui conforme als codis deontològics.

Per contactar amb el Defensor del Lector podeu enviar un correu electrònic a eldefensor@ara.cat o enregistrar un missatge de no més d'un minut al número de WhatsApp 653784787. En tots els casos, cal identificació amb nom, cognoms i número de DNI.