ZZ Top, classe magistral de 'hard rock'

Santa Coloma de GramenetEn un festival de 'metal' i rock dur com el Rock Fest Barcelona, la indumentària de cada espectador és un element revelador. El balanç entre el cuir i el texà, l'elecció entre esportives o botes camperes o el grup de la samarreta són maneres d'exhibir, i amb orgull, una part del currículum com a oient. Entre els que llueixen al pit noms com Leño, Slayer, Brujería o Mötley Crüe es poden trobar grans diferències de gustos (i eleccions estètiques), però davant de l'ocasió de gaudir d'una banda llegendària com ZZ Top, pioners del 'hard rock' des del 1969, tot el que els pot separar els uneix.

El veterà trio de Houston, Texas, un dels caps de cartell de la segona jornada del certamen metàl·lic de Santa Coloma de Gramenet, va desplegar durant poc més d'una hora i quart un univers musical que, tot i basar-se en el blues i el rock sureny, s'expandeix molt més enllà a base de petits detalls. ZZ Top, que enguany fan 50 anys de carrera mantenint la formació original i les emblemàtiques barbes de Billy Gibbons i Dusty Hill, van fer una classe magistral basada en les arrels del que posteriorment, als anys 80 i 90, prendria la forma de 'heavy metal', amb 'rifs' que podrien haver signat Deep Purple o AC/DC. La seva presència aportava context i connectava amb un públic molt divers en edats i gustos (moltes famílies amb nens), cosa que demostrava que el rock dur més primigeni és un gènere ben viu, però també anacrònic.

Entre l'audiència, portadors de samarretes d'Slayer i Iron Maiden feien els 'air guitars' més 'cool' i elegants de la nit acompanyant el blues rock de 'Gimme all your lovin' i 'Pearl necklace' o el hard rock més comercial de 'Legs', 'Sharp dressed man' i, ja en els bisos, 'Tush' i 'Jailhouse rock', versió d'Elvis Prestley, amb Gibbons lluent la nova samarreta del Barça i fumant un cigar.

La posada en escena de ZZ Top, crua i sòbria, contrastava amb el barroquisme del alemanys Powerwolf, que poc més d'una hora abans havien vestit l'escenari com una catedral mortuòria amb un altar i un encenser. En aquell moment, el públic es repartia entre els seguidors d'aquesta branca més teatralitzada del 'metal' i els fans del 'grindcore' que, a còpia de cops de clatell i moviments de melena van convertir l'escenari Rock Tent en una olla a pressió durant el concert dels britànics Napalm Death. Intractables i contestataris amb 38 anys de carrera al sarró.

'Guitar hero' excessiu

Passada la mitjanit, els 'air guitars' dels assistents es van fer molt més intensos i violents. El guitarrista Michael Schenker (antic membre d'UFO i Scorpions) pujava a l'escenari als seus 69 anys, amb una llarga carrera com a virtuós de les sis cordes i el 'heavy' melòdic. Amb l'actual gira de grans èxits i sota el nom de Michael Schenker Fest hi participen fins a set músics, entre els quals tres dels seus últims vocalistes: Doogie White (Temple Of Rock), Gary Barden (Michael Schenker Group) i Robin McAuley (McAuley Schenker Group). Tot i el desplegament de tècnica i alguns moments de comunió general amb peces com 'Vigilante Man', 'Messin' around', 'Save yourself' o la recent 'Heart and soul', el concert va nedar en l'excés en molts moments. Un bon exemple va ser quan va convertir el 'hit' de 1972 'Rock Bottom' dels UFO en una excusa per encabir-hi un solo de més de 10 minuts.