Zootròpolis

Diuen que a les oficines que gestionen projectes de ficció orientats al públic infantil el primer que pregunten és “Quins valors transmet aquesta obra?”. En aquest apartat, Zootròpolis marca moltes caselles i de molt positives. És un al·legat contra el racisme i el determinisme social, convida a comprendre i a tolerar la diferència, castiga els estigmes apriorístics heretats d’altres generacions i alerta que la por de l’altre no és recomanable per a la convivència. Ara bé, un cop en pantalla, tot aquest missatge sobre el pànic com a detriment de les normes de la civilització i perillós retorn a la barbàrie no pot ser un sermó. Per això, l’embolcall és pur entreteniment i celebració plàstica: els personatges ja són carismàtics estèticament, l’escala real dels animals (tot i que antropomòrfics) és una altra gran troballa (el barri dels rosegadors és magnífic) i els gags del club nudista, l’efecte dòmino dels udols dels llops i, especialment, el dels funcionaris-peresosos són alguns dels moments cinematogràfics més festius i enginyosos que veurem enguany. |