Zerocalcare, la veu en còmic d’una generació

BarcelonaEl nou fenomen del còmic italià es diu Michele Rech (Arezzo, 1983) però firma com Zerocalcare. Amb una carrera molt lligada a l’activisme social i polític, els seu primer treball reconegut és una historieta sobre les protestes de la contracimera del G-8 a Gènova del 2001, però l’èxit arriba el 2011 amb la seva primera novel·la gràfica, La profecia del armadillo (Reservoir Books), un relat biogràfic que realitza arran de la mort d’una amiga. “Jo he crescut en un entorn molt underground i des de jove he format part de moviments socials -explica-. En aquest món, els codis per recordar algú quan mor són molt clars: una pintada en un mur, una cançó, un concert... Però aquesta noia era una amiga de la infància, no pertanyia al món social. No sabia com recordar-la, però volia fer-ho. Em feia pànic pensar que als 50 anys no em recordaria d’ella. Així que vaig fer l’únic que sé fer: vaig dibuixar un còmic per recordar-la i fixar la seva presència d’alguna manera”.

La profecia del armadillo, però, no és el típic homenatge pòstum. Zerocalcare rebaixa la solemnitat del tema amb un dibuix lleuger i un humor autoparòdic amb tocs surrealistes. Ell és el protagonista d’una història que reflecteix la seva confusió a l’hora de gestionar les emocions que li provoca la mort de la seva amiga. Un cop més, la teoria i els sentiments no van alhora. “La política té uns protocols que t’ensenyen com reaccionar en determinades situacions però que no són vàlids per a situacions com la mort de la Camille. La política crea una falsa il·lusió de respostes per a tot”, diu.

Un “fenomen cultural”

A Itàlia, Zerocalcare ja porta dos milions d’exemplars venuts, una quantitat impossible d’assolir sense arribar a una gran massa de lectors que mai llegeixen còmics. Ell reconeix que el seu cas és excepcional. “Em van ajudar molt les xarxes socials i compartia còmics gratuïtament en un blog -recorda-. Molta gent que mai hauria entrat en una botiga de còmics veia unes pàgines a Facebook i s’animava a comprar el còmic”. Un altre factor, apunta, és haver tingut la fortuna d’omplir un buit. “A Itàlia, la meva generació s’ha vist retratada molt bé a la televisió i en novel·les, però mai s’havia explicat a ella mateixa en còmic. I això em va venir molt bé, perquè els mitjans no parlaven de la meva obra com un còmic sinó com un fenomen cultural”.

L’èxit, confessa, el fa sentir incòmode, però intenta mantenir l’ètica punk heretada dels seus temps dibuixant cartells per a concerts de hardcore i punk. “Intento ser fidel a les meves idees des que m’aixeco del llit fins que me’n vaig a dormir”, afirma. Preguntat per la seva jaqueta de marca Nike, somriu. “No visc al camp, sinó a Rebibbia. Vestir així al meu barri és una manera de mostrar que no sóc un marcià”, diu.