Yishai Sarid: “L’Holocaust s’ha convertit en un símbol però no n’hem après la lliçó”

BarcelonaYishai Sarid (Tel Aviv, 1965) és advocat, periodista i novel·lista. Va ser oficial de l’exèrcit i assistent de la Fiscalia de l’Estat. A El monstre de la memòria (Club Editor) utilitza la ficció per reflexionar sobre els aspectes més controvertits de com Israel afronta la memòria de l’Holocaust. Sarid també és l’autor de Limassol (2012).

El protagonista del llibre és un historiador que s’especialitza en els processos d’extermini i comença a treballar fent de guia al Museu de l’Holocaust, a Auschwitz i a altres camps. Coneix cada detall de la història i se sent amb la responsabilitat de transmetre la memòria als joves adolescents israelians i, en algun moment, s’ensorra. Què li passa?

Ho sap tot del procés d’extermini, cada petit detall, s’hi obsessiona. Cada dia, amb els grups, reviu el que va passar i tot plegat l’acaba afectant. Sent que no es pot comunicar amb aquests joves. Tot s’ho mira des del punt de vista dels assassins, ho sap tot dels mètodes que van utilitzar, però no en sap res de les víctimes, vol mirar-los als ulls i escoltar les seves veus però això és impossible. Se sent molt responsable, vol fer-ho tot perfecte. I es fa moltes preguntes massa difícils. La càrrega esdevé massa pesant.

Al llibre reflexiona sobre si a vegades demanem massa a les víctimes exigint-los que relatin què va passar i, alhora, explica que som incapaços d’identificar-nos-hi. Els estudiants israelians del llibre tampoc ho fan.

Tothom vol ser guanyador. Descric com els adolescents s’emboliquen amb la bandera d’Israel i canten l’himne nacional a la sortida del camp, i el protagonista ho troba absurd. I la professora dels nois diu que ho fan perquè d’alguna manera han de sentir que han vençut, que ara formen part d’un estat fort. El problema és que no hi ha vencedors de l’Holocaust. Crec que l’única cosa que pots fer si vas a Auschwitz i altres camps és estar en silenci i recordar els morts, perquè és la pitjor tragèdia que ha viscut la humanitat. No hi ha marge per canviar la història i fer veure que has guanyat alguna cosa. Ningú hi va guanyar res.

Hi ha un auge de l’extrema dreta i de l’antisemitisme. ¿Ens hem equivocat a l’hora de transmetre la memòria de l’Holocaust o alguns països ho han utilitzat políticament de manera errònia?

Crec que la lliçó de l’Holocaust s’ha perdut. No l’hem ensenyat bé. Ni a Israel ni en altres llocs, perquè l’Holocaust s’ha convertit en un símbol però no n’hem après la lliçó bàsica, que hem de tractar tothom igual, perquè tothom és digne. No l’hem après. No hem d’arribar al final de l’Holocaust, s’ha d’evitar molt abans.

Quins errors s’han comès?

L’error que hem comès és que posem massa èmfasi en els assassins, en la manera com van matar, en comptes d’explicar la història de les víctimes. Si preguntes a la gent el nom dels que hi van morir, només et sabran dir Anna Frank. Hi va haver sis milions de víctimes més. També veiem avui que les noves generacions han oblidat les coses terribles que van passar i sembla que tot torna a començar. L’Holocaust és una ferida oberta, no es curarà mai.

Però tenim molts llibres, molts testimonis, molts museus de l’Holocaust.

Sí, però parlen de l’última parada de les víctimes, els camps, i això no és just per a elles, perquè allà les van assassinar, les van humiliar. Allà ja ho havien perdut tot. Però abans havien tingut unes vides, unes famílies, van estimar, van somiar. Eren persones, i si només et concentres en el moment final, quan eren tractats com si fossin púrria, aleshores és difícil identificar-t’hi perquè els veus com una massa de números. S’han d’explicar les vides d’aquests éssers humans. I l’altra cosa, que no expliquem prou, són les històries dels justos de les nacions: ells són els veritables herois. Van ser valents i generosos. Aquesta és la lliçó que hauríem d’aprendre.

Els estudiants del llibre no s’indignen amb els alemanys sinó que els destinataris del seu odi són els polonesos, els jueus esquerrans o els àrabs.

Les relacions entre Alemanya i Israel actualment són més que bones, és pràcticament una història d’amor, i això és una mica estrany perquè només fa 75 anys de l’Holocaust. Molts jueus van de vacances a Berlín i a la Selva Negra, jo en soc incapaç. Només vaig a Alemanya per feina, perquè quan passejo per Berlín veig història per tot arreu, no m’hi sento còmode, i se’m fa estrany que Israel se senti tan còmode amb Alemanya. No ho acabo d’entendre. En canvi, les relacions amb el govern de Polònia són nefastes. A Polònia hi ha hagut sempre antisemitisme, també abans de la Segona Guerra Mundial, però ells no són els responsables de l’Holocaust. I, a vegades, a Israel la gent pensa que sí. Les bones i males relacions entre governs també acaben pervertint la història.

¿Potser és també un tema de racisme? Al llibre, un dels estudiants diu que per poder sobreviure hem de ser una mica nazis.

Ningú és immune al racisme, és una malaltia que ens pot afectar a tots. Nosaltres volem ser forts, no volem que ens torni a passar el mateix. Vaig passar uns quants anys a l’exèrcit, no soc pacifista. Però el fet d’haver estat víctimes no ha de voler dir que ara puguem fer el que vulguem, sinó que hem de ser millors i tractar tothom igual.

Què significa avui l’Holocaust per a Israel?

L’Holocaust forma part de tots nosaltres, encara que no hi pensis explícitament cada dia. És allà, tens la sensació que no pots ser vulnerable, que no et pots permetre ser dèbil. Com qualsevol trauma, la ferida sempre hi és, i influeix en el comportament individual i polític, com a col·lectiu. Però això no vol dir que hàgim d’utilitzar la violència contra els altres.