Yago Hortal, l’explosió d’un pintor XXL

BarcelonaÉs probable que sigui més popular l’obra que el nom de Yago Hortal (Barcelona, 1983). Els seus quadres, vius i lluminosos, plens de color i moviment, fa anys que són reclam per a galeries com Senda, fires d’art internacionals, museus, cartells, marques... I també són carn de xarxes, amb el perill que hi hagi plagis però també admiradors tan inesperats com Justin Timberlake: quan el músic nord-americà va retratar algunes de les seves obres l’allau de visites li va fer caure la web.

Però darrere d’una pinzellada tan singular i explosiva no hi ha un artista gens especulatiu ni frívol. Yago Hortal continua treballant en la seva personal recerca formal que va començar el 2007, tot just sortir de la Facultat de Belles Arts i exposar a la Sala Parés. La Fundació Vila Casas acull ara a Can Framis la primera antològica d’aquest artista de 38 anys que, tot i la joventut, ja té una trajectòria (i sí, una cotització al mercat de l’art). Un gest que li pot obrir nous públics i a la vegada atreure nous visitants al museu.

L’exposició és espectacular, vibrant i alegre. Contagia aquest component de “celebració de la pintura” que li troba Àlex Susanna, director d’art de la Fundació Vila Casas. Els llenços XXL, alguns dels quals pintats amb una sola pinzellada enorme, feta amb el quadre estès a terra i una generosa mescla de pintures escampant-s’hi, conviden a inspeccionar-los des de totes les distàncies i a trobar-hi el que el visitant vulgui. El comissari Enrique Juncosa –que ve d’inaugurar l’exposició de Miquel Barceló al Museu Picasso de Màlaga– afirma que, malgrat que estèticament hi connecti, Hortal no és com els artistes plàstics dels anys 50, que pretenien explicar la psique des de l’abstracció i defensaven un discurs existencialista des de l’art. Hortal s’hi nega: ell només hi veu pintura, gest, color. “Torna al formalisme quan molts no s’hi atreveixen”, diu Juncosa, que defineix l’obra d’Hortal com a “romàntica, hedonista, celebratòria”.

Obert a tots els significats

L’artista ni tan sols titula les obres, sinó que els posa codis alfanumèrics, amb les inicials del taller on ha fet cada peça, perquè sigui l’espectador el que creï el significat des de zero. “Els títols són molt concrets”, diu. Juncosa no pot evitar fer-ne la seva lectura: un verd serpentejant que pot ser un drac xinès, una esquitxada que li sembla ejaculadora i en un quadre de fons blau i tres fragments de pintura incrustats, hi veu l’espai. Hortal ni li compra ni el contradiu. Ell se centra en la materialització de les peces i la disposició formal. Defensa “el fet pictòric i el mitjà de la pintura, els pigments i l’acrílic”, explica Susanna. Sigui com sigui, és impossible que les obres no generin un impacte en l’espectador.

L’exposició evoluciona des d’obres amb més complexitat de geometries, colors i capes, cap a un llenguatge molt més depurat, amb fons fluorescents però amb només un traç dibuixat a sobre. També hi ha petites obres matèriques, quadres amb un gruix mai vist de pintura que sembla que es desbordi. “Vaig anar netejant tant que al final la pinzellada era el quadre. Ara em torna a interessar el que passa darrere la pintura”, explica. Es deixa marge per a la incertesa i per a l’error, que inicialment rebutjava.

L’última sala reuneix sis peces inèdites, creades l’últim any, que són del tot diferents: hi predomina el negre, els colors minerals i no hi ha rastre del pinzell. “Manté un diàleg apassionat amb el propi mitjà”, quan altres artistes han anunciat la mort de la pintura, assenyala Susanna. Yago Hortal diu ben clar: la pintura és viva.