Xavier Theros encorbatat
Van a por nosotros, van a por nosotros! Era un vespre dels primers anys noranta al Sant Andreu Teatre a Barcelona. Un parell de senyors impulsius cridaven aquests versos davant sengles faristols i enfrontats a l’estupefacció dels presents. Es feien dir Accidents Polipoètics i feien precisament això: polipoesia. Els seus noms civils eren encara més eufònics: Rafael Metlikovez i Xavier Theros. Molts anys després, a Theros li han donat el premi Josep Pla de novel·la, que ha rebut amb una cerimonial serenor penjada d’una corbata que, ens explica, pertanyia al mestre de periodistes Huertas Clavería.
Xavier Theros, antropòleg i barcelòfag, ha passat de l’escena poètica underground (bé, no hi ha escena poètica que no ho sigui, de fet) a fer crònica històrica de Barcelona amb el mateix afany amb què feia poesia: cridar l’atenció per crear consciència.
La fada negra és una novel·la sobre un període històric de la ciutat de Barcelona molt poc conegut i crec que no innocentment: la primera meitat del segle XIX. Uns temps negres, conflictius, on la Barcelona més bruta i negra començava a patir les misèries de l’explotació industrial. La Jamància (o Camància segons que aconsella dir l’Enric Gomà) va ser una de les primeres revoltes (1843) d’aquesta ciutat que ha fet de les revolucions un dels seus sectors tradicionals i internacionalment reconeguts.
Theros utilitza aquesta vegada la ficció per fer el que sap fer millor: posar llum sobre els molts episodis foscos (o enfosquits) de la història de la ciutat, com en el seu llibre sobre la sisena flota nord-americana (La sisena flota a Barcelona, La Campana).
Theros és un d’aquells personatges de la cultura catalana que trobo que ha estat castigat pel cànon pel delicte de no trobar-se mai en el lloc confortable en el temps correcte. La seva va ser una generació poètica que encara resta per reivindicar, i el seu treball literari, com que està lligat a la crònica històrica i no pas a la ficció melancòlica, encara es considera de consum immediat, quan té un gruix i una importància ja ineludible. Que el premi sigui, doncs, útil per fer justícia a un cognom (gregament ficcionat, puix que es diu Ballesteros) potent amb una mirada a contrapel.
