Xavier Folch, l'editor que et deixava créixer

BarcelonaEra l’any 1989. Jo havia guanyat algun premi i havia publicat algun conte aquí i allà. Una tarda va sonar el telèfon de casa. Amb gran discreció, Xavier Folch es va presentar com l’editor d’Empúries. Volia saber si tenia més contes. Un any després em publicava el primer llibre.

Aviat vaig descobrir que, al contrari que la resta d’editors que he conegut, no li agradava parlar. Tampoc intervenia en els textos. En el nostre primer llibre, Cercles d’infinites combinacions, es va limitar a suggerir que el conte inicial i el final fossin els millors. Amb la primera novel·la, El món d’Horaci, va acceptar tot el que li vaig proposar: notes a peu de pàgina, gràfiques matemàtiques, capítols a dues columnes... Jo no venia gaires llibres, però ell em continuava publicant i em convidava a dinars que en part transcorrien en silenci. Xavier Folch transmetia tanta confiança que, senzillament, tenies la sensació que posava l’editorial al teu servei. Et deixava créixer amb delicadesa, sense interposar-s’hi, com un jardiner afable.