Xavier Folch era un intel·lectual en el sentit més ple de la paraula. Però cal afegir l’adjectiu compromès: amb el país i amb els principis més universals de les esquerres.
Al PSUC era un dels interlocutors més apreciats i valorats, fins i tot pels més allunyats de la seva militància. Va promoure moltes solidaritats en causes que anaven des dels manifestos contra les detencions de l’11 de Setembre del 1967 fins als que denunciaven tortures i reclamaven l’amnistia. I operacions més arriscades, com ara assistències a la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants, la Caputxinada, a la qual va aportar els dos caps de cartell més internacionals: Salvador Espriu i Antoni Tàpies.
El 1970 va tenir un paper important en l’organització de la tancada d’intel·lectuals de Montserrat contra les penes de mort del procés de Burgos, a l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, en la qual ell era força cos i bastanta ànima, i a l’Assemblea de Catalunya, que va sortir d’allà i que el va portar a la presó amb la cèlebre detenció dels 113.
La millor crònica de la seva resistència contra la dictadura era una fitxa policial quilomètrica, que s’iniciava el 1964 i seguia només dos anys després, quan ja el tornen a detenir per la Caputxinada, per la qual li obren un expedient que comença denunciant-lo per no haver signat el “Certificado de Adhesión al Régimen” quan va ser nomenat professor ajudant a la Facultat d’Econòmiques. Al final d’un dels atestats, els agents encarregats d’interrogar-lo hi feien constar astorats la seva valentia de negar-se a declarar.
Quan, en democràcia, va excel·lir com a editor, va contribuir de quina manera a fer que es publiqués tota aquella història de lluita per les llibertats polítiques i nacionals.
