Xavier Benguerel, un compositor polimòrfic
El compositor mor als 86 anys deixant una obra de gran heterogeneïtat amb la poesia com a detonant
BarcelonaXavier Benguerel (Barcelona, 1931-2017), compositor i assagista, va morir ahir als 86 anys. Si alcem la vista retrospectivament cap al que va ser la seva trajectòria compositiva des dels anys 80, veurem que amb l’òpera de cambra Spleen (1984) va començar una nova etapa caracteritzada per una creixent atracció per les grans formes, la depuració d’un llenguatge cada cop més deslliurat de models i escoles, la recerca d’un major impacte expressiu o dramàtic, així com una gran heterogeneïtat pel que fa als seus estímuls, com es pot veure en obres de tanta envergadura i diversitat com Llibre vermell (1988), Rèquiem a la memòria de Salvador Espriu (1989), el Te Deum (1993) dedicat a Josep M. Subirachs, Concert per a piano (2004), l’òpera Jo, Dalí (2011) o el cicle sobre Les flors del mal per a soprano, baríton, cor de nens i orquestra, al costat d’una riquíssima producció cambrística amb la poesia com a principal detonant.
Fet i fet, Xavier Benguerel encarna com altres -aquí i arreu- la figura del compositor contemporani que, després d’uns inicis abduïts pel serialisme de la Segona Escola de Viena, entra en crisi i opta per replantejar la seva creació musical a fi d’aconseguir reconnectar amb el públic. S’allunya dels excessos d’una experimentació sovint gratuïta -o entotsolada- i passa a concebre la seva obra com una gran conversa amb tota mena d’estímuls culturals: des del Llibre Vermell de Montserrat fins a l’obra de Dalí o Subirachs passant per les faules de La Fontaine o Les flors del mal de Baudelaire, per esmentar-ne unes quantes.
És, doncs, gràcies a la seva radical independència estètica que, de mica en mica, compon una obra tan polimòrfica com imprevisible, revisita alguns dels grans gèneres o formes i els dota de nova vida. Per això Benguerel ha estat un dels compositors catalans vius més escoltats i apreciats pel públic dels nostres auditoris. L’obra de Benguerel és la d’algú que ha viscut i s’ha desviscut per la música: les circumstàncies personals van fer possible que s’hi consagrés en cos i ànima des de ben jove fins al final dels seus dies, i això explica la seva extraordinària fecunditat. D’altra banda, la seva curiositat musical -i intel·lectual- era insaciable: trobaré a faltar les notes musicals que tot sovint m’enviava després de l’audició d’alguna obra concreta, o les seves recomanacions després d’haver redescobert alguna peça. En aquest sentit, conversar amb ell era un plaer inesgotable.
‘El cementiri marí’, l’última obra
Després de la recent estrena al Festival Internacional de Talteüll sota la batuta de Daniel Tosi, al seu conjunt d’obres insignes n’hem d’afegir una altra: El cementiri marí per a recitant, orquestra i cor. Es tracta de l’obra homònima de Valéry, publicada el 1920, de la qual el pare del nostre compositor, el novel·lista Xavier Benguerel i Llobet, en va arribar a publicar cinc versions. Per tant, és un poema present en la vida del compositor des de la seva joventut a Santiago de Xile, on va editar-se’n la primera versió amb il·lustracions de Carles Fontserè.
Tot i que llargament cobejat, no va ser fins al 2014 que Benguerel es va lliurar al repte de musicar el poema, no sols l’obra més important de Valéry, sinó un dels poemes lírics més ambiciosos, complexos i suggeridors que s’hagin escrit mai, format per 24 estrofes de sis versos decasíl·labs. Partint d’un ple acord amb la intensa meditació metafísica que desgrana Valéry, Benguerel transforma el poema en una obra musical: de fet, és com si l’obra retornés a la seva condició primigènia. Davant del repte de musicar un text tan llarg com dens, el compositor va optar per donar-li el màxim protagonisme i aïllar-ne cada estrofa per tal que ressoni en l’oient i engendri alhora una resposta musical, tan discreta com eficaç i reveladora.
Per a Benguerel, doncs, era tan indispensable preservar la intel·ligibilitat del text com l’arquitectura musical de l’obra amb l’únic objectiu que paraula i so, és a dir, poema i música, formessin un tot indissociable i perfectament amalgamat. Només així aquesta obra acompliria el seu triple objectiu concèntric: donar vida simfònica a un dels més grans poemes del segle XX, homenatjar la figura de qui va convertir-se en un dels seus màxims intèrprets i plasmar tota la seva admiració per la música francesa d’aquell període. Esperem que un dia no gaire llunyà puguem escoltar aquesta darrera gran obra a Barcelona: aquest va ser l’últim desig del nostre compositor, premi Tomás Luis de Victoria 2015, que l’acreditava com un dels compositors més importants de tot l’àmbit iberoamericà.
