Xavier Baró: “M’agraden els trobadors perquè toquen l’amor en secret”

BarcelonaXavier Baró (Almacelles, 1954) és una de les veus més singulars de la música catalana. Sensible i arrauxat, d’arrels profundes i poètica elèctrica, publica I una fada ho trasmuda (La Llàntia - Satélite K), un disc sobre l’amor que pren el títol d’un vers del trobador Raimbaut d’Aurenga. El presenta avui a La [2] de l’Apolo amb Renaldo i Clara dins el cicle Connexions, i demà al Cafè del Teatre de Lleida.

Després d’uns discos en què feies més de narrador, tornes a la primera persona.

Sempre he escrit una mica des del jo, però va haver-hi un moment que necessitava entrar en el món de les arrels per trobar una mena de sonoritat que notava en mi però que no estava desenvolupada. Això em va portar a escriure més en tercera persona, des de fora, observant coses o sent més narratiu. Això va començar amb La màgica olivera (2011) i es va allargar un mica. El disc anterior, Allau d’estrelles solitàries (2014), ja era més introspectiu, però agafant la postura del narrador observador.

Explicaves històries d’altres.

Sí. I ara, a més, tenia ganes de fer un disc dedicat a les cançons d’amor, perquè era la manera més ràpida i més profunda per tornar a parlar des de les meves pròpies vivències i experiències.

¿L’amor en temps de crisi és diferent?

L’amor sempre és el mateix. Jo parlo d’un amor que conec i del que m’ha arribat també a través d’una literatura més sentida, més de rauxa. Ausiàs March deia allò que l’amor és algú, i esclar, després, quan comences a indagar sobre això, veus altres textos, com els del trobador Raimbaut d’Aurenga, que també parla com si hi hagués algú més entre ell i ella.

De les veus que han cantat a l’amor, quines t’interessen més?

Leonard Cohen és un gran cantant del món de l’amor, un amor que a vegades acaba en suïcidi. I a Catalunya, Pau Riba ha fet cançons d’amor extraordinàries. Té un disc, Amarga crisi (1981), dedicat a l’amor que crec que és un dels grans discos que s’han fet aquí.

I poèticament?

Els trobadors, que són qui més ha escrit sobre l’amor, perquè sempre l’han tocat gairebé en secret, perquè dediquen la cançó a un amor prohibit o il·legal. Possiblement la de la cançó Resplendeix la flor inversa sigui una dona casada. Aquesta manera de no afrontar-lo des del secret m’agrada molt.

Els trobadors van construir tot un imaginari metafòric, algun del qual ha perdut pes per la sobreexplotació, però sempre trobes imatges brutals com "tinc per flor meva el gebre", de Resplendeix la flor inversa

Aquest és un vers que fins i tot no l'arribes ni a entendre. Amb l'Enric Casasses n'hem parlat molt d'aquesta cançó. Què collons és aquesta «flor inversa»? Tanmateix, l'amor sempre està flotant per allà. M'agrada el món dels trobadors.

Has aconseguit una cosa bastant extraordinària: fer un disc sobre l'un amor on no hi ha ni drama ni despit.

Sí, i gairebé no hi ha ni cançons d'amor. Amb l'amor pots arribar a veure el món d'una altra manera i a percebre els colors d'una altra manera, però no he volgut entrar en aquest terreny del drama o de les grans passions amoroses. No volia ser un cantant llatí en aquest sentit. M'interessen més les experiències, i que a través d'aquestes experiències puguis anar a altres temàtiques, perquè la vida no només se centra en l'amor.

Per què has volgut acompanyar aquesta temàtica amb una instrumentació tan diferent de la d'altres discos, i amb la producció de Víctor Ayuso, de Renaldo i Clara?

Havia fet tres discos pràcticament jo sol tocant tots els instruments al meu estudi. Havia arribat un moment que havia cobert un cicle, i continuar per allà ja era com una mica endogàmic, com realimentar-me a mi mateix, i això no volia fer-ho. Per això és molt important la idea de treballar amb el Víctor Ayuso. Feia molts anys que no treballava amb un productor, però amb ell ens coneixem i vam fer una petita prova quan vam fer l'EP amb Renaldo i Clara. Vam treballar junts i em va semblar que ell podia intervindre en les meves cançons sense alterar el meu món, però enriquint-lo. I després hi ha una part del so que ells utilitzen a Renaldo i Clara que a mi m'interessa, que és un so tardorenc, una mica oníric, misteriós, i crec que s'ha aconseguit una simbiosi bastant perfecta. A més, eren cançons que per la temàtica tenen un cert lirisme, i era interessant acompanyar-les d'instruments clàssics, com un trio de corda, que també combino amb una guitarra elèctrica i unes percussions molt tribals, en cançons tradicionals en què hi ha el pandero i el flabiol. I altres hi ha una guitarra elèctrica nua gairebé com un blues dels anys 50 del Mississipí, amb un tambor tribal i un baix i prou. He volgut combinar tot això.

Un extrem seria Desbordament i l'altreDesbordament Resplendeix la flor inversa

Sí, Resplendeix la flor inversa l'havia musicat feia temps i havia intentat posar-la en un dels discos anteriors, però no li trobava lloc. Vaig intentar compondre-la com pensava que l'hauria compost Raimbaut d'Aurenga al segle XII, però incorporant-li una mica el timbre del cant gregorià. Hi ha una guitarra que està tocada com un llaüt i després un orgue litúrgic. Volia fondre aquests dos mons, perquè aquesta part litúrgica també va amb l'amor. L'amor té a vegades aquesta part religiosa com d'èxtasi, molt espiritual.

Botes catalanes és una cançó d'amor dedicada a les teves botes i al fet de fer camí?Botes catalanes

Sí, és una cosa així. És una cançó que no té un altre destinatari que unes botes. Calça't unes bones botes perquè el camí és llarg. Sí, està dedicada al camí.

Tens la sensació d'haver fet un camí llarg i profitós?

Sí, i sorprenent per a mi mateix. Un camí que va començar una mica per intuïcions i buscant aquesta mena de sonoritat de fons, com una remor que és com una vibració, la vibració de la meva terra, però sense caure en els folklorismes. Jo no sóc un cantant ni folklòric ni tradicionalista, crec que sóc més futurista que tot això. Però aquesta vibració m'interessava perquè sense això no podria anar enlloc. Era un cantant que estava fotocopiant coses, i jo no volia anar per aquí. Estava convençut que ha d'haver-hi com un substrat que has de buscar i que quan el trobes t'ajuda en tota l'obra i fa que les cançons surtin soles. En aquest sentit, disc a disc, sí que veig que hi ha un abans i un després a partir de l'àlbum de Rimbaud –Xavier Baró canta Arthur Rimbaud (2002). Abans escrivia versos llargs, i a partir de Rimbaud vaig dedicar-me més a la paraula pura, i posant una paraula pura al costat d'una altra sense pretendre que allò volgués dir res, resulta que sí que deia.

¿Cançons de temps de destrals

Sí, però qui fa el tall és el disc de Rimbaud. Amb els dos discos que havia fet abans estava més o menys content, però hi ha un tall a partir de Rimbaud. Recordo que el Ramon Godes, el productor, em va dir: «Fes el que et doni la gana, però fes el que vulguis fer». Tenia tota la raó, i és el que he fet.

¿Ets conscient que tens una veu sense edat?

No en sóc gaire conscient, però a vegades a casa canto cançons que cantava quan tenia 18 anys i m’adono que les canto com quan tenia 18 anys. És un misteri, deu ser alguna mena de fada que alguna cosa em dóna. No tinc cap cura especial. Fumo i bec. Potser és això.

Raimon deia que havia domesticat la veu quan va deixar de fumar.

Sí, això ho diu molta gent. Jo, com que no m’ho crec, no deixo de fumar. Leonard Cohen deia tot el contrari. Fins i tot el seu mestre budista li va dir que havia de fumar més.

En el disc cantes Só com só, el poema de Joan Timoneda. ¿Fins a quin punt t’ha pesat el referent de l’adaptació que en va fer Raimon?

El referent no em pesava gaire. Sempre he pensat que a Raimon li feia falta electricitat, un punt d’electricitat i una bateria tribal. En el fons, era més contemporani del que ell es pensa, i amb un acompanyament elèctric més proper al rock hauria arrasat. Quan vaig decidir fer Só com só, el vaig voler fer des del meu punt de vista, no des del seu. És una cançó que comença d’una manera elèctrica molt crua, i a la meitat hi ha aquest tall mig napolità amb el llaüt, que va sortir a l’estudi. Sempre he vist el Raimon així, i encara més aquesta cançó, on la guitarra elèctrica és qui acompanya la melodia.

Quin repertori antic s'adirà amb les cançons noves?

El que ara he de fer són concerts bastant llargs, que durin com una pel·lícula, una hora i mitja. Faré les cançons del disc i un recull de les dels anteriors, que encara que la temàtica no sigui aquesta sí que estilísticament hi aportin un contrapès, una mica més dures. No sé qui va dir que l'amor crea plusvàlua, i si hi ha massa amor s'ha de contrastar.

Fins a quin punt segueix sent important la fantasia en la teva manera de treballar?

La fantasia és bàsica perquè si no seria un periodista que fa cançons. És una mica com allò de Valle-Inclán, el realisme fantàstic. La cançó, l'art en general, ha d'estar molt connectat a la realitat, però per al periodisme ja hi ha els periodistes. La visió artística ha d'anar més enllà, i aquí és on intervé la fantasia que et permet parlar d'una cosa que a la gent la faci pensar en la realitat però que alhora obri una mena de finestra interior que faci que aquesta realitat puguis veure-la des d'un altre angle. La fantasia és fonamental.

¿Tens la sensació que la gent no ha arribat a conèixer-te prou?

Bé, crec que no m’han arribat a conèixer. Crec que això ens passa a molts. Per conèixer una obra llarga de deu discos, que a més és una obra bastant densa, molt de clarobscurs, has d’escoltar els discos lligat al sofà. Em coneixen una mica però no del tot. Encara no sóc molt ben conegut, fins i tot pel meu propi públic. I pels mitjans de comunicació, tampoc. N’hi ha que es pensen que sóc un cantant de folk, i jo sóc més coses. Qui sóc? Sé qui sóc però no puc definir-ho. Sóc el caminant que només du el seu cant.

Dius que són cançons per escoltar al sofà, però no deixen de ser cançons que es podrien cantar en una taverna.

Hem perdut la tradició oral, i aquesta tradició de la cançó de taverna, o de bar. La meva àvia, de qui vaig aprendre moltes cançons, era una dona pràcticament analfabeta que vivia en el món rural, però et recitava Verdaguer i sabia moltes rondalles i cançons. Al disc La màgica olivera hi ha unes quantes cançons que em va ensenyar ella, i se sabia totes les lletres de dalt a baix, no li suposava cap esforç. La capacitat memorística, gràcies a la tradició oral, era bestial. Ara s'ha perdut, i el que es perdrà. Jo, per exemple, sempre canto sense faristol, no el necessito per recordar les lletres, i el dia que el necessiti em dedicaré a la música instrumental. Cada vegada la gent utilitza més el faristol, i a mi em sorprèn. Penso que a vegades és ser una mica gandul, no voler esforçar-te. Són les teves lletres, com no pots recordar-les, encara que siguis el Serrat i en tinguis 300? Com pot ser? Estan desertant. Els cantants haurien de cobrar menys si porten faristol amb les lletres.