Xarim Aresté: “També es pot ser caspós amb ‘autotune’ i fent trap”

BarcelonaXarim Aresté (Flix, 1983) tot just necessita insinuar un acord per dur-te a la llar dels amors que no es marceixen. “Ella fa dansar la Lluna, / no té cap secret / més que una pell de vellut / i un cor ben ple”, canta a Ple d’amor, la cançó que obre l’àlbum Ses entranyes (RGB, 2022). No hi haurà aquest any a Catalunya un disc com aquest, tan inspirat i lluminós, fill de la cruïlla on el folk-rock i el blues de la Ribera d’Ebre pacten amb el diable del free jazz. “He arribat fins aquí per una necessitat d’humanisme. Volia crear una circumstància que ens permetés tirar-nos en un abisme i no haver de prendre decisions reflexionades”, explica Aresté sobre la gestació d’un disc gravat tal com raja i en què ha “pressionat” els músics perquè seguissin l’instint.

Ses entranyes té la força evocadora de l’olor d’oli de pi sobre la pell que fa oblidar els fums tòxics i les neurosis. Hi ha una senzillesa ancestral, de camisa esfilagarsada, tenalles al calaix i mitjons desparellats, en la veu d’aquest Xarim Aresté que sembla haver fet les paus amb dimonis i emprenyades. Respira amb la serenor de qui mira les derrotes a la cara tot assumint que no hi ha sac sense forat, i en treu cançons com El que havíem escrit i Sempre em trobo a algú. D’una absència fa brollar un blues, Ja no hi ets, i versos sobre una albada que li queda gran i unes flors que neixen entre els badalls que fa el ciment. Si Solsona té Roger Mas, Flix té Xarim Aresté, i quina sort que tenim la resta que ens cantin i ens expliquin amb aquest talent. Fins i tot hi ha una cançó, Fresqueta, en què Aresté abaixa el to de la veu i sembla posseït per Roger Mas, com si hi hagués una connexió inconscient entre les bones males terres del nord i del sud.

“Era important que tot sortís de l’entranya, perquè em venia de gust sentir-me humà. Ho vam gravar tot en un dia i mig, i estava segur que hi hauria errors, però per a mi és un peatge essencial per trobar certa frescor, certa imperfecció que m’emociona. I escolto la banda i m’emociono”, assegura. Val a dir que a l’abisme pots tornar-li la mirada quan t’acompanyen músics com Ricard Sohn (teclats), Joan Garcias (contrabaix), Enric Fuster (bateria), Pep Garau (trompeta) i Tomeu Garcias (trombó). Amb ells engega una nova etapa, potser perquè l’anterior no podia anar més enllà del també magnífic El nus i altres mons (2019), el disc que era la suma de tots els Xarim Aresté. “Recordo que quan vaig fer aquell disc buscava alguna cosa que no tenia. Ara no he anat a buscar res”, admet.

Diu que abans el que li interessava més era “l’ortopèdia, un cert cubisme”. “Si trobava una tornada, volia trencar-li la cama o transformar-la. Ara de sobte tinc una gran necessitat de bellesa, i m'adono que el repte és fer una cançó amb un do i un fa, que és com dir l’arròs i el blat. Emocionar algú amb un do i un fa, és això”, explica un músic que reivindica “encara la guitarra acústica i la cançoneta natural”. “Durant molt de temps he tingut la sensació que la guitarra ja no era gens subversiva, que no podia donar cap missatge contemporani –diu–. És absurd pensar així, perquè també es pot ser caspós amb autotune i fent trap”. Dit d’una altra manera, Bertín Osborne amb autotune continuaria sent Bertín Osborne.

Xarim Aresté no ha fugit del rock’n’roll, però sí que s’ha deixat acaronar per “textures més naturals” i per unes dinàmiques que deixen aire per a improvisacions de trombó com la de Fresqueta. I de sobte Xarim Aresté sembla el Lou Reed del disc Transformer. “Aquesta cançó els músics de la banda no la veien. Deien que fer un solo de trombó tan llarg era una hippiada, però és que jo volia donar-los l'espai més gran possible. Estic fart de sentir-me a mi. Jo volia sentir-los a ells”, diu Aresté, un cantant torrencial com el Bob Dylan dels discos amb The Band que a Ses entranyes s’ha envoltat de músics que “no són fans de Dylan”: “Al contrari, no crec que poguessin suportar Dylan més de cinc minuts. Ells són peixos de jazz”, informa Aresté. Aquest diàleg fa tan especial aquesta nova aventura.

El retorn a Flix

El Xarim Aresté indignat encara és allà, en inflexions de veu de La matança i en els versos de Pa i peix, però hi preval un altre tarannà. “Tinc el dret a no estar fi, tinc el dret a fallar”, canta a Sempre em trobo a algú. És pau, no resignació. Segurament hi té a veure el retorn a Flix, després de vint anys de vida a Barcelona. “A Barcelona hi vaig arribar després de descobrir Nirvana i Muddy Waters, i em vaig adonar que allà Muddy Waters no li importava a ningú. Em vaig sentir desfasadíssim –recorda–. Després vaig descobrir moltíssimes coses, i ara, sense voler, he tornat al mateix lloc on era. De fet, penso que aquest disc s’assembla molt al que jo feia quan tenia 18 anys”.

A Flix també ha trobat espai per sentir-se “realitzat en altres àmbits com la pintura i la literatura”, i al setembre publicarà una novel·la amb l’editorial Columna. “Estar realitzat en altres àmbits ha fet que sentís un relax nou amb la música. Crec que això m’ha canviat moltíssim la vibració; de sobte arribava a la música que ja m’havia escorregut, i llavors estava més relaxat”, assegura.