Xarim Aresté canta a la indignació al disc ‘Groc’

BarcelonaL’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), integrada pels familiars d’exiliats i presos polítics, rebrà una part de la recaptació del concert de Xarim Aresté al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona el 28 de juny. Serà la presentació en directe de les cançons que el músic de Flix aplega l’EP Groc, un disc publicat pel segell BankRobber amb la col·laboració d’Òmnium Cultural i la revista Enderrock, que l’inclou en el número de juliol.

El títol, el color de la portada i evidentment les quatre cançons del disc són conseqüència de l’1-O, de la barreja d’esperances, estupors i indignacions que està vivint el país. “No podia cantar cançons d’amor mentre estava passant tot allò”, va recordar ahir Aresté a la seu d’Òmnium Cultural. Amb ell hi havia la periodista Txell Bonet, portaveu de l’ACDC i companya de Jordi Cuixart; el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri; el director editorial d’Enderrock, Lluís Gendrau, i Marçal Lladó, del segell BankRobber.

Xarim Aresté, que aquell mateix octubre havia enllestit l’àlbum Polinèsies (2017), es va veure interpel·lat per una realitat convulsa, però artísticament se sentia “bloquejat”. “Tenia emocions que no sabia expressar”, diu. “Entenc que el 2 d’octubre no tinguessis el teu discurs preparat -explica Bonet mirant Aresté-, perquè la teva resposta a tot el que està passant ha de venir de l’estómac i l’ànima, i no pots sentir-te instrumentalitzat per ningú”.

Les paraules de Txell Bonet descriuen perfectament el sentiment de molts artistes davant esdeveniments històrics, i alhora que volen expressar el que senten temen que se’ls acusi d’oportunistes. Aresté se n’ha sortit interioritzant aquella realitat i connectant la situació dels presos polítics amb la història familiar, la de l’avi que va passar per la Guerra Civil, l’exili i el confinament en un camp de concentració franquista. "He fet un disc groc per, simbòlicament, retornar la dignitat a aquells que, com el meu avi, no van poder expressar la seva i en homenatge als que injustament no la poden expressar ara", diu. Això és el que explica a Ni a besades, la cançó que obre el disc Groc amb un to de trobador de la dignitat similar al de Xavier Baró. A partir d’aquí, Aresté canta Sense vida, poètica de tot el que arrabassa la presó, i Sedició, ironia davant les catàstrofes i l’arbitrarietat. Finalment, tanca l’EP amb Querida España, un clam en castellà que espera una resposta que no arriba. “Com a músic no sabia quina utilitat tenim, però sí que fan falta cançons”, diu Aresté.

Per al vicepresident d’Òmnium Cultural, treballs com aquest “ajuden a fer un crit contra la repressió”. “La música és un llenguatge diferent, i amb ella la defensa dels drets humans pot arribar a públics que s’han cansat del relat curt dels mítings polítics”, assegura Bonet, que encoratja els músics a anar a tocar a les presons, a qualsevol presó. “Aquesta setmana el meu fill farà catorze mesos, i a vegades a casa li cantem amb la guitarra... Quina putada que una guitarra no pugui entrar a la presó, perquè es considera que les cordes poden fer mal, o es poden fer servir per suïcidar-se”, lamenta Bonet.