Què fa que uns personatges de còmic es converteixin en mite? En el cas dels X-men la resposta és ben senzilla: Chris Claremont, l'escriptor britànic que durant 17 anys es va fer càrrec dels guions d'una de les creacions menys lluïdes del tàndem Lee-Kirby i la va convertir en el còmic més venut dels Estats Units, la nineta dels ulls del fandom . Aquesta continuïtat, excepcional en la indústria del còmic, no es va repetir en l'adaptació fílmica: Bryan Singer, artífex dels dos primers (i meritoris) lliuraments de la saga, va rebre l'ordre d'abandonar la nau a corre-cuita per dirigir Superman: el retorn el 2006. Matthew Vaughn ( Kick-Ass ) va ser escollit llavors per continuar la sèrie cinematogràfica però, a dues setmanes del començament del rodatge, va renunciar a la feina i el va substituir un mediocre Brett Ratner, responsable d'un punt final de la trilogia que val més oblidar: X-men: La decisió final .
Al cap de cinc anys i un intent desesperat d'esprémer la franquícia per la via de l' spin-off ( X-men orígens: Llobató ), Vaughn accepta (ara sí) el repte d'inaugurar un nou capítol de la saga amb flaire de refundació. Preqüela o rellançament de la franquícia, X-men: Primera generació parla ara del passat dels personatges i estableix els ciments dramàtics d'aquest món, posant les bases per una nova franquícia a explotar en successives seqüeles.
L'espectacle és distès i explora tant la naturalesa pop d'aquest univers com el pathos d'uns personatges turmentats per la seva condició de pàries, però ni aquesta barreja arriba a quallar ni s'esvaeix en cap moment la sensació d'estar veient un luxós pilot d'una nova sèrie, un producte sense una identitat gaire definida, massa delerós de complaure i poc disposat al risc, no fos que pel camí es perdin espectadors de les futures entregues.