Wynton Marsalis, el passat del futur al Palau de la Música
El trompetista revisa el llegat del jazz al capdavant de la Jazz at Lincoln Center Orchestra
Wynton Marsalis & Jazz at Lincoln Center Orchestra
Festival de Jazz de Barcelona. Palau de la Música. 28 de febrer
Wynton Marsalis té una vocació pedagògica gairebé obsessiva. Des de la seva irrupció en l'escena del jazz als anys 80, en què va optar pels clàssics en el moment d'eclosió del jazz fusió, el trompetista de Nova Orleans sempre ha intentat reivindicar el llenguatge del jazz com un gènere que havia de tenir la mateixa consideració i respecte que la música clàssica, encara que això signifiqués encotillar-lo i academitzar-lo. Gràcies a ell es va crear l'organització Jazz at Lincoln Center de Nova York, de la qual és el director artístic des del 1987. També és la casa de la Jazz at Lincoln Center Orchestra (JLCO), big band que lidera des del 1991 i amb la qual aquest divendres va actuar al Palau de la Música en el Festival de Jazz de Barcelona amb totes les entrades venudes.
La banda va exercir tant de piconadora sonora, precisa i elegant, durant dues hores, com de manual enciclopèdic de la història del jazz. Bé, concretament de la història del jazz fins a la dècada dels 60. A cada peça, el trompetista i compositor exercia d'apuntador anomenant-ne el títol, compositor i arranjador i aportant-hi notes de color amb anècdotes i comentaris personals. Marsalis gaudia parlant de jazz. “La nostra música”, assegurava en un intent de donar valor a tota una cultura creada i desenvolupada per la comunitat afroamericana als Estats Units. Amb 58 anys, continua sent la seva missió, un propòsit que també li ha fet sumar molts detractors. No pel fons, sinó per la forma com ha posat ordre i límits a aquesta cultura.
Però els quinze membres de la JLCO feien oblidar polèmiques teòriques quan es posaven en marxa a través d'un repertori molt ben escollit que va transitar pel bop elegant de Strange meadowlark, de Dave Brubeck –de qui Marsalis va remarcar l'activisme pels drets civils–, el vals cubista d'Ugly beauty, de Thelonious Monk, i els ritmes de Nova Orleans de Buddy Bolden's blues, de Jelly Roll Morton.
Alguns dels moments més interessants i més oberts es van produir quan la banda va afrontar dues peces de Wayne Shorter, un dels saxofonistes més innovadors de la història del jazz i bandera del jazz fusió. Van sonar Contemplation i Yes or no, on el saxo Lluc Casares va exercir de convidat solista amb una generosa intervenció que, si el músic català hagués pogut, no s'hauria acabat mai.
El final del concert va ser protagonitzat pel jazz més simfònic amb Preludes for Memnon i Attencheone, Attencheone!, composicions dels músics de la JLCO Ted Nash i Vincent Gardner, respectivament, que semblaven connectar amb l'esperit de la Kenny Clarke / Francy Boland Big Band, que als anys 60 van convertir les grans formacions en un laboratori per experimentar amb arranjaments i patrons rítmics sense perdre la connexió amb el públic i la capacitat de transmetre idees. Sugar hill penthouse, de Duke Ellington, va clausurar una actuació que va revisar el passat del jazz, però que gràcies a una constant actualització es mantenia viu i fèrtil per sembrar-hi noves idees i transmetre el cuquet del jazz a les noves generacions de músics. Entre el públic hi havia els membres de la Sant Andreu Jazz Band, que van exercir de teloners en una nit que segur que recordaran.
