Un World Press Photo a flor de pell
Els millors reporters aborden temàtiques com la immigració i l’avortament amb un to íntim
BarcelonaL’exposició anual del premi World Press Photo al CCCB és com un cop de puny. La d’enguany, que obre les portes avui, tornar a ser-ho, i les imatges exposades també revelen com els reporters treuen a la llum de manera més subtil els aspectes més inquietants i dolorosos de la vida en llocs menys habituals a les cròniques de les seccions d’internacional. Els grans problemes són més a prop del que es pot pensar, com és el cas de la foto guanyadora, Nena plorant a la frontera, de John Moore, i un dels treballs de la secció de narrativa audiovisual dedicat al Brasil de Bolsonaro. També passa en el reportatge d’Olivia Harris sobre el referèndum de l’avortament a Irlanda, que es va poder veure a l’última edició del festival DOCfield; en el de Philip Montgomery sobre la pandèmia nord-americana dels opiacis, i en el retrat de la reportera egípcia Heba Khamis, que va immortalitzar una parella alemanya formada per un home de 71 anys i un altre de 21, un immigrant que no és gai però que es va veure abocat a prostituir-se i que accepta la relació com una manera de viure més protegit.
El vessant més íntim i humà relacionat amb el drama migratori als Estats Units es torna a trobar al reportatge La caravana migrant, de Pieter Ten Hoopen, el guanyador d’una nova categoria creada enguany, la de reportatge gràfic. “A vegades no n’hi ha prou amb una fotografia per explicar-ho tot, i el reportatge de Pieter Ten Hoopen forma part d’un treball sobre l’amor, perquè hi ha persones que troben la seva parella mentre busquen un refugi, i Ten Hoopen també documenta l’estima entre pares i fills”, afirma Babette Warendorf, de l’equip del World Press Photo i comissària de la mostra.
Tot i així, en una de les primeres sales del recorregut hi ha unes fotografies molt crues de successos en països com l’Afganistan, el Iemen i Veneçuela. “L’exposició és una oportunitat d’estar ben informat”, diu Sílvia Omedes, fundadora de la fundació Photographic Social Vision, que impulsa l’exposició del World Press Photo a Barcelona.
’Processar’ persones
L’exposició inclou 147 fotografies, i la imatge guanyadora va sorgir durant una nit en què John Moore acompanyava els vigilants de la frontera entre Mèxic i els Estats Units. La imatge forma part d’una sèrie i en aquesta fotografia va voler retratar l’escena des de la perspectiva de la nena. Una setmana més tard es va sentir “molt alleujat” quan va saber que no havien separat la nena de la mare, tot i que per explicar el seu pas per tres centres d’internament i l’inici dels tràmits per aconseguir l’asil polític Moore fa servir el verb processar, que quan s’aplica a les persones adquireix un caràcter molt esgarrifós. “La Yanela i la seva mare, la Sandra, venien des d’Hondures i feia un mes que viatjaven -explica Moore-. Quan les van detenir havia entrat en vigor la nova política de tolerància zero, i una setmana després vaig saber que estaven juntes. Una advocada em va posar en contacte amb elles unes setmanes més tard i un mes després vaig visitar-les a l’estat de Virgínia. Al febrer vaig tornar a veure-les i vaig fer algunes fotografies, però la Sandra em va demanar que no doni detalls concrets del seu cas per no comprometre-la”.
En l’última edició del World Press Photo hi havia 78.801 imatges de 4.378 fotògrafs -una mitjana constant d’uns 200 són espanyols-, i entre els 43 guanyadors 14 són dones i 29 homes. “Les entrades de les dones van representar un 19%, un 3% més que el 2018, però no és suficient”, explica Warendorf. El to social i punyent de l’exposició també s’estén a les fotografies de medi ambient, natura i esports, com la imatge insòlita d’un flamenc dins una aula perquè els estudiants el coneguin de primera mà. “No són només fotografies boniques”, conclou Warendorf.