Woody Allen, el bebè i els records de Barcelona

BarcelonaWoody Allen porta el ritme amb la cama esquerra, que es mou incansable durant quasi tota l’estona que toca el clarinet. De tant en tant encreua les dues cames, símptoma que està còmode. Treu de l’instrument acords suaus. Desafina bastant, es nota que la bufera li falla. Però en realitat ningú hi dona gaire importància. Diuen els que el coneixen bé que no pot prescindir dels seus recitals amb la New Orleans Jazz Band, és la seva petita festa. Si no existís el cinema, l’art que ha contribuït decisivament a fer gran, es podria dir que el jazz és el que més li agrada del món.

Sobre l’escenari del Festival Jardins de Pedralbes, Allen i el grup capitanejat per Eddy Davis desgranen la música que els fa vibrar, l’absència de repertori fix, el seu recital clàssic, vaja. El cineasta coneix bé els escenaris catalans. Només fa dos anys de la seva última actuació a Cap Roig, i cinc del Liceu. L’Èric Lluent és fotògraf i ha seguit de prop la trajectòria d’Allen a casa nostra. Ha acordat una breu sessió de fotos poca estona abans que s’apaguin els llums. Amb l'Azahara, la seva companya –membres de l’organització del Portbou Hotjazz Festival–, li regalaran un llibre de Walter Benjamin. A Cap Roig van tenir més estona per a les fotos. I ja no diguem a les vetllades de l’Hotel Casa Fuster durant el rodatge de 'Vicky Cristina Barcelona'. Ja fa més de deu anys d’allò i res ha desaparegut de la seva memòria. Queda clar quan pren la paraula: “Estem encantats de tornar, a Barcelona sempre hem tingut molt bones actuacions i va ser fantàstic rodar-hi una pel·lícula”. Dedica explícitament el recital als vint-i-cinc anys de Mediapro, productora del film, i a la seva “important aportació al món de la cultura”.

És revelador passejar una estona pel Village i la zona 'vip' i caçar al vol vivències allenianes mentre penses com li interessaria a ell retratar o riure’s de la meticulositat d’obrir una ostra, de la tècnica del tall de pernil perfecte o de com servir cava amb la copa correctament oxigenada. És interessant conèixer si l’estima per ell ha minvat o s’ha enfortit d’ençà de l’avivament de la seva mala premsa de resultes dels seus litigis familiars, el boicot editorial a les seves memòries i la dificultat de finançament per als nous films, finalment apaivagada amb el rodatge a Sant Sebastià d’aquest imminent estiu. El Josep Maria i la seva dona ja és la tercera vegada que el veuen en directe. Fins i tot el van anar a escoltar al Cafe Carlyle durant un del seus viatges a Nova York. El Matías i la Montse en són fanàtics i els empipen els draps bruts. S’han cansat de buscar taula i seuen a sopar sobre l’herba, a dos passos de l’estany central. És fàcil que et vingui llavors a la memòria 'La comèdia sexual d’una nit d’estiu', potser la més bucòlica de les seves pel·lícules. Esclar que l’ambient exclusiu i privilegiat de 'Match point' tampoc te’l pots treure del cap. Precisament és aquest el film que rememorem amb els amics Carlos Pérez de Rozas i Carme Canut. Els fa il·lusió sentir ben a prop el geni de l’artista bategant fort. La imatge definitiva és la de la parella que ha vingut acompanyada del seu bebè de dos mesos, ben embolicat dins el mocador del pare. ¿Se li acut a algú una millor manera d’injectar vibracions positives al fill que acostant-lo a algú que tantes coses ha fet per la nostra felicitat?