Woody Allen acomiada l'any a ritme de jazz tradicional

BarcelonaWoody Allen, assegut amb les cames creuades, transmet alguna cosa que s'assembla a la felicitat. És com si estigués al Café Carlyle de Nova York, allà on acostuma a tocar amb la New Orleans Jazz Band d'Eddy Davis. És a dir, en una zona de confort on ningú no el jutjarà, ni com a cineasta ni com a músic. Allen toca el clarinet per passió, però sobretot com a hobby. Segurament es podria discutir si paga la pena pagar 125 euros per veure des de la platea del Liceu un home gaudint mentre toca amb sis amics, aquests sí músics professionals i amb trajectòries ben llargues i no necessàriament lligades a la recreació del jazz de les primeres dècades del segle XX, que és el que va sonar aquest dimecres al teatre de la Rambla en la inauguració del Suite Festival. Per exemple, el contrabaixista Greg Cohen, que ha acompanyat cantants com Tom Waits i David Byrne, ha tocat amb el quartet Massada de John Zorn i amb Ornette Coleman, dos músics als antípodes del tradicionalisme; i el pianista Conal Fowkes, a més de participar en bandes sonores de films d'Allen, també està involucrat en projectes de jazz llatí.

També es podria discutir si no serà precisament la presència d'Allen la que fa que algú decideixi pagar 125 euros per escoltar una hora i mitja de jazz tradicional a Barcelona i si cotitzaria tan alt la banda d'Eddy Davis si portés un altre clarinetista. El cas és que Woody Allen & His New Orleans Jazz Band –així es promocionava un concert que no va exhaurir les localitats– van passar per Barcelona per acomiadar el 2014 i tancar d'una minigira europea de tres actuacions que va començar a Montecarlo i va continuar a Badajoz.

Allen, admirador del clarinetista George Lewis i del jazz anterior al bebop, ho va deixar ben clar així que va agafar el micro per saludar: “Toquem aquesta música antiga per divertir-nos”. I per engrescar un públic potser massa condicionat pels protocols d'un espai com el Liceu. De fet, tot plegat era com vestir d'esdeveniment una música que no està pensada per ser-ho, perquè és música, més alegre o mes melancòlica, però sempre més adient per a la celebració comunitària que per a la simple contemplació dels intèrprets.

Just de bufera, però sense defugir el protagonisme quan la roda de solos passava pel clarinet, Allen va semblar relaxat i còmode; fins i tot va treure el telèfon de la butxaca, qui sap si perquè havia rebut un missatge o perquè volia consultar el temps que quedava de concert. A més de Davis amb el banjo, el pes de l'actuació el van dur el trompetista Simon Wettenhall i sobretot el trombonista Jerry Zigmont, que també va cantar peces com Move the body over i Down by the riverside. El recorregut per estàndards de dixieland va tenir moments de swing, d'ecos d'espirituals negres (tocats per set homes blancs, això sí) i fins i tot una recreació de Para Vigo me voy d'Ernesto Lecuona cantada en castellà per Fowkes.

Després de desitjar bon any, el septet va tornar per oferir un bis especialment engrescador, una estona de jazz entre amics que Davis va aprofitar per cantar Sweet Georgia Brown i que va rematar Wettenhall posant veu a una altra melodia tradicional, I scream, you scream, we all scream for ice cream. Faltaven deu minuts per a les deu de la nit quan Allen i la New Orleans Jazz Band van abandonar l'escenari després d'una hora i mitja llarga de concert i acompanyats pels aplaudiments d'un públic que tot seguit va enfilar cap a la Rambla per rebre l'any nou.