Winding Refn polaritza Canes amb la radical ‘The neon demon’

CanesNicolas Winding Refn sembla decidit a continuar perdent bona part dels fans que va guanyar el seu cinema amb Drive. El seu nou film, The neon demon, aprofundeix en el procés d’abstracció argumental que ja mostraven Valhalla rising i Només Déu perdona, però radicalitzant encara més l’esteticisme de la proposta. Tant, que la pel·lícula va ser tan aplaudida com insultada per la premsa a Canes, una divisió visceral que encara no havia provocat cap títol de la competició però que justifica per si sola una pel·lícula que s’atreveix a barrejar el món de la moda, el canibalisme, el sexe necròfil i els experiments visuals. L’obra d’un geni, un malalt, un provocador o les tres coses alhora, però sens dubte les dues hores de bogeria més pura que s’han vist en el festival.

The neon demon relata la iniciació d’una adolescent (Elle Fanning) en el món de la moda com si estigués ingressant en un culte satànic o, més ben dit, en un culte a la bellesa i la superficialitat que devora la innocència en un joc d’identitats vampiritzades que inevitablement recorda el David Lynch de Mullholand Drive. Però Winding Refn l’avança per l’esquerra pel que fa al barroquisme estètic -cada escena és un repte visual- i un gust per la truculència que serà molt celebrat pels aficionats del Festival de Sitges, habitat natural de la pel·lícula.

A Canes, enmig de tant cinema social i compromès, pot xocar que una pel·lícula contempli la cultura de la imatge amb tanta fascinació, però és una fascinació equiparable a la del mal absolut, perquè The neon demon és sobretot una pel·lícula de terror on el monstre és la bellesa. O com diu un personatge a la pel·lícula, “la bellesa no ho és tot, és l’única cosa que hi ha”. “Tinc dues filles i em preocupa l’obsessió per la bellesa que la revolució digital no ha fet més que amplificar. Per això el film és una mena de conte de fades, un film de terror adolescent per a adolescents. Però no volíem fer un comentari sobre el món de la moda, només viure’l a través d’Elle Fanning”, diu Winding Refn. Provocador de mena, el director danès va confessar que The neon demon li havia permès fer realitat el seu somni de “ser una noia de 16 anys”. “Un somni que tots els homes portem dins”, va admetre. I preguntat sobre Lars von Trier, va dir -és difícil valorar si en broma o no- que l’últim cop que va estar amb ell, el director d’Antichrist va intentar anar-se’n al llit amb la seva dona. Coses de directors danesos.

Colonialisme sense fronteres

Costa d’imaginar una pel·lícula més diferent de The neon demon que The last face, el melodrama sobre organitzacions humanitàries a l’Àfrica dirigit per Sean Penn que ahir també va rebre de valent a Canes i va completar una de les jornades més xiulades de la competició oficial. El conscienciat actor, portaveu de diverses causes i referent de l’ala més polititzada de Hollywood, trasllada la seva militància a la pantalla amb un sentimentalisme exasperant que posa en primer pla el sofriment romàntic de dos metges d’una ONG, i en el fons, el patiment d’una població massacrada per la guerra civil. Entre l’últim Malick i l’Iñárritu remenaconsciències, Penn es fa un tip de rodar amb càmera lenta i llum perfecta imatges de la desesperació dels refugiats i somriures de nens innocents, acompanyades de ridícules reflexions de l’executiva interpretada per una Charlize Theron. El resultat, un anunci de Metges sense Fronteres pompós i paternalista en què només se salva alguna escena d’intimitat entre Theron i Javier Bardem. Massacrat per les crítiques, Penn va eludir pronunciar-se sobre la reacció negativa de la premsa. Unes hores abans, Nicolas Winding Refn havia assegurat que estava encantat: “D’això va el cinema, de provocar reaccions. Si no sents res, quedat a casa. Viu la vida!”