Willy Bárcenas (Taburete): “El que ens odiï, doncs que ens odiï”

BarcelonaDesprés d’omplir el Sant Jordi Club, el grup madrileny Taburete apuja l’aposta i busca aplegar 5.000 persones al Poble Espanyol avui. El concert forma part de la gira de Madame Ayahuasca (2018), el tercer disc del grup liderat per Guillermo Willy Bárcenas, fill de l’extresorer del PP.

Com esteu encaixant les cançons de Madame Ayahuasca, que són més rock, en el repertori dels concerts?

Els dos primers discos eren molt més acústics i els transformàvem en el directe, els convertíem en versions molt més rockeres i potents. En canvi, Madame Ayahuasca és el que està més replicat del disc al directe. La veritat és que està funcionant molt bé i tant és la cançó que sigui, i del disc que sigui, que les canten totes. Tenim molta sort.

Com es el públic de Taburete?

Ens han penjat l’etiqueta que tenim un públic pijo, i serà molt complicat de treure’ns-la. Però la majoria de la gent que diu això no ha estat en un concert nostre. Jo el que vull és que cada vegada que toqui estigui el més ple possible. El que vull és disfrutar. La resta m’és igual.

Us ha sorprès l'acollida d'alguna cançó de l'últim disc?

Els singles van ser Belerofón, Madame Ayahuasca, Por lo que pueda pasar i Entre las piernas, i són les que més han triomfat. Després hi havia una, Me voy, que és la que tanca el disc, que jo pensava que seria un èxit i no ho ha sigut tant.

¿Cançons com Mi vida loca i El perdedor podrien haver format part dels discos anteriors?

De fet, Mi vida loca ja va estar entre les possibles per al segon disc. El perdedor sí que és més recent. En els tres discos sempre tenim aquesta part de so mexicà, que en el cas d’ El perdedor està barrejat amb un homenatge a la música de Julio Iglesias. Té una introducció semblant a la de Soy un truhán, soy un señor.

Grillos també té aquest aire a Julio Iglesias, almenys la primera part.Grillos

Doncs en aquesta no tenia tan present Julio Iglesias com a Mi vida loca. A Grillos volia fer una ranxera que acabés convertint-se en un ska tipus Ska-P.

Qui és el Torres Flores que esmentes a El perdedor

És un personatge imaginari que en realitat no és tan imaginari. Va estar present en la meva vida però és complicat d'explicar. És una cosa bastant personal. I la història és meitat veritat, meitat ficció.

¿Intentes distanciar la teva vida privada del que expliques a les cançons?

Les meves cançons segueixen sent totes autobiogràfiques. El que passa és que sempre he tingut prevenció a ser molt obert a les cançons i a mostrar els sentiments molt clarament. Intento disfressar-los amb metàfores o amb imatges que jo les entenc i que els altres poden interpretar a la seva manera.

¿De la música que escoltaves quan eres adolescent, quina és una influència per a Taburete?

Vaig començar escoltant moltíssima òpera i música clàssica. Després vaig descobrir Nino Bravo, que es va convertir en el meu intèrpret favorit. I després, molta música d’aquella època, de José Luis Perales, Raphael, Camilo Sesto, Julio Iglesias. Més tard em vaig passar al rock influenciat pel meu germà gran: Extremoduro, Platero y Tú, Héroes del Silencio... I també el pop-rock dels anys 2000: Pereza, Estopa, els primers discos de Melendi. Gairebé sempre música en espanyol, perquè la música en anglès l’he descobert molt més tard. Tot plegat fa que Taburete no s’encaselli en un estil. A més, sempre tens ganes de fer coses que has escoltat, com ara una cúmbia, una ranxera o una cançó con Belerofón, que és pop molt clàssic tipus un Andrés Calamaro tovet o un Coti. Una mica de tot. Ara estem pensant que en el quart disc tornarem a l’origen, a un format més acústic i amb menys arranjaments.

¿I per què aquest canvi?

Crec que en un disc sí que ha d'haver-hi tres o quatre cançons per experimentar i provar coses, però el so acústic dels dos primers discos ens agrada molt i a la gent també. Després ja ens encarreguem nosaltres de fer-les diferents més potents en directe. A més, en el disc m'agrada que també hi hagi cançons tranquil·les.

Per cert, quin tipus d'òpera t'agradava més?

La italiana. M'agradaven Puccini, Verdi, l’òpera més melòdica. Eren els meus compositors favorits. Fa poc vaig compondre un vals i m'agradaria ficar-hi una secció bona d'orquestra. Si es pot, es pot. El que passa és que la música és de totes les arts la que ara mateix et deixa menys capacitat d'arriscar. El cinema comercial triomfa, però el cinema independent té molts seguidors; i en la literatura igual, perquè en la música els equivalents a escriptors com Thomas Pynchon o Cormac McCarthy són molt minoritaris. Has de buscar sempre l'equilibri entre que el que vols fer i ser realista.

Col·laboraries amb C Tangana?

Sí, però dependria del tema. Per exemple, fent Booty no m’hi veig, però sí Un veneno, que em sembla una gran cançó.

¿Què és el que més t'interessa quan compons una cançó?

Jorge Drexler potser et dirà que la lletra és el més important, però jo sempre començo per la melodia i a partir d'aquí faig les lletres. Cada vegada m'agrada més fer lletres. Reconec que hi ha hagut moments que em feia mandra escriure la lletra de les cançons, però quan tens coses a dir sí que et ve de gust escriure. Nosaltres hem tingut molta sort perquè la gent canta totes les nostres cançons. Per a mi el millor de dedicar-te a la música és el concert i veure tota la gent cantant la teva cançó.

A la web teniu El racó del ‘hater’, però hi ha poca activitat hater.

És que en realitat el racó del hater és Twitter. Però amb el temps les coses que abans et podien afectar més ja no t’importen tant. T’adones que no es pot canviar a tothom. Que cadascú sigui com vulgui ser. I el que sigui fan que sigui fan, i el que ens odiï, doncs que ens odiï.