William Klein, múltiples llenguatges per a una sola passió: el carrer

BarcelonaA la fotografia Four heads, feta a Nova York el 1954 per William Klein (Nova York, 1928), hi vibra el formigueig d'una gran metròpolis: hi ha una dona jueva, una afroamericana, un policia irlandès i un home llatinoamericà. A la imatge hi manca una mica l'aire, i els quatre rostres sembla que estiguin a punt de sortir del marc. Klein fotografia tan de prop, amb un objectiu de 28 mil·límetres, que l'epidermis de la dona es confon amb el gra de la pel·lícula. "A Nova York, Klein troba el seu llenguatge fotogràfic i es carrega totes les convencions, fa coses que no estaven previstes i en lloc de mantenir la distància se submergeix en la massa", diu Raphaëlle Stopin, que ha comissariat William Klein. Manifest. L'exposició es pot veure fins al 5 de juliol a la Pedrera i ha estat produïda per la Fundació Catalunya - la Pedrera i la Fundació Telefónica. A l'emblemàtic edifici de Gaudí s'hi exposen més de 200 peces de l'obra pictòrica, fotogràfica, gràfica i cinematogràfica de Klein, que aquest dijous, amb 92 anys, ha assistit a la inauguració.

Stopin, que fa anys que treballa amb Klein, explica que ha utilitzat la paraula Manifest per titular l'exposició perquè és una manera de reivindicar que allò que es pot veure és una mirada, una visió de l'obra de l'artista, carregada d'intencions: "Fer una retrospectiva exhaustiva en tots els camps era impossible –explica Stopin–. Amb aquesta exposició reivindiquem la seva coherència i la potència del seu llenguatge". La comissària diu que s'ha fet consensuant-ho amb l'artista però amb molta llibertat: "La primera vegada que vaig fer una exposició de Klein, en un edifici gòtic, ell em va donar molta llibertat i jo la vaig agafar".

L'obra de Klein va estar exposada des del juny fins al setembre a la Fundació Telefònica de Madrid. Tanmateix, la versió que ofereix a Barcelona és "radicalment" diferent: "Amb un artista tan radical com ell no podia ser d'una altra manera –detalla Stopin–. No podem veure la seva obra en termes escolars. Klein té un compromís molt ferm amb tot allò que representa". L'obra es distribueix per les diferent sales del primer pis de la Pedrera i es desplega en parets de colors llampants: groc, blau, vermell... No està ordenada cronològicament, sinó que hi ha espais dedicats a la seva visió de ciutats com Nova York, Roma, París o Tòquio; a les seves peculiars fotografies sobre la moda, o als seus treballs cinematogràfics i televisius.

Klein sempre va haver de combatre, en un sentit o altre, la censura. Als anys cinquanta no era fàcil trobar espais als museus o a les galeries on exposar, i el mitjà més habitual era el llibre. Va voler fer una historieta il·lustrada de la fotografia amb les fotografies enganxades les unes a les altres. "Això en feia la lectura més difícil en aparença, però més en consonància amb la successió de fogonades visuals que pots tenir quan vas pel carrer", va escriure Klein. Cap editor nord-americà li va voler publicar i, finalment, va ser una editorial parisenca, Éditions du Seuil, on treballava el cineasta Chris Marker, qui li va editar.

A París va estar, durant dècades, seguint totes les commemoracions i manifestacions al carrer. I també va fotografiar una altra gran metròpolis: Tòquio. "Klein assegurava que Tòquio li provocava vertigen, que tenia un imaginari molt potent i que no podia parar de fer fotografies", explica Stopin. Klein ho explicava així: "Fotografiava sense entendre res. A Nova York ho tractava tot com si fos una primícia informativa, mentre que a Tòquio feia com si cada situació fos una cerimònia ritual. A Tòquio hi pensava: «Tot per veure, res per interpretar; seré el bàrbar de Tòquio»".

A la televisió es va tornar a topar amb la censura. Treballava per a la televisió nacional francesa fent una sèrie de documentals i li van encarregar fer-ne un sobre Charles de Gaulle, que optava a la reelecció. El problema va ser que Klein no va fer el que s'esperava, i va entrevistar persones de diferents racons de França i sectors socials. El resultat no va ser gaire favorable a l'heroi militar i no es va arribar a emetre mai. "Va ser una inflexió. Va donar l'esquena, almenys durant un temps, a la televisió i a la fotografia de moda", detalla la comissària. Va ser en aquest moment que va dirigir Qui ets, Polly Maggoo? (1966), una sàtira de la moda i de la societat de l'espectacle plenament vigent en què barreja llenguatges del cinéma vérité, els contes de fades, el gènere burlesc i el cinema de Méliès.

Les ànsies d'exploració de Klein no acaben mai: investiga l'arquitectura, imatges monumentals que vol plasmar en vitralls, la pintura, els contactes pintats... "Té diferents vides artístiques. No es limita a un mitjà d'expressió, i quan n'escull un, els altres no desapareixen, sinó que són a la perifèria", assegura Stopin. La moda, als seus ulls, també es capgira. I, com sempre, les tisores de la censura són a prop. En una fotografia apareixen dues models al costat d'un soldat negre assegut darrere del vidre d'una barberia. Vogue el va retallar.