Willem Dafoe: "El bon actor no ha de refregar-li per la cara al públic que és bon actor"

BarcelonaLes quatre nominacions a l'Oscar de Willem Dafoe (Appleton, Wisconsin, 1955) són en el fons una anècdota en les més de quatre dècades de carrera d'un dels millors actors nord-americans de la seva generació. En grans produccions com Platoon o Crema Mississippí o joies indies com The Florida Project o El far, el seu rostre angulós és una garantia d'expressivitat, veritat i emoció. I l'exemple més recent és Tommaso, acabada d'estrenar, un radical exercici d’autoficció d'Abel Ferrara sobre un cineasta nord-americà i la seva aparentment plàcida vida familiar a Roma, on ha deixat enrere les seves addiccions.

Tommaso és una de les pel·lícules més personals d’Abel Ferrara. ¿Podria haver-la protagonitzat si no fos amic i col·laborador seu des de fa una pila d’anys?Tommaso

Hauria sigut més difícil, això segur. És una pel·lícula molt improvisada: l'Abel descrivia una escena i després la fèiem, sense assaigs ni res, d’una manera molt fluida. Era com fer cinema de guerrilla, no pensàvem gaire i seguíem els nostres impulsos. I com que el material provenia de coses que ja coneixia, em sentia molt còmode. Si no haguéssim treballat junts moltes vegades no ho hauríem pogut fer així.

Hi ha moments de la pel·lícula en què, mirant-lo a vostè, tenia la sensació d’estar veient el mateix Abel Ferrara, i no només un alter ego

Jo no em veig exactament com el seu alter ego. En la pel·lícula hi ha coses que em resulten familiars, però no crec que estigui interpretant l’Abel, sinó creant un personatge. No intento ser l’Abel, sinó simplement aquest paio, de la manera més sincera i humil. En resum: soc jo i no soc jo; és l’Abel i no és l’Abel. Què és, doncs? Una pel·lícula.

Em recorda la relació que s’establia a Dolor i gloria

Sí, són semblants. Són dues pel·lícules molt diferents, però estic segur que l'impuls que hi ha darrere de totes dues és similar.

Quan fa que coneix l’Abel? Van treballar junts per primera vegada el 1998 a New Rose Hotel

Sí, ens vam creuar algun cop, però vivíem en mons diferents. Jo sabia qui era ell i ell qui era jo. Em va oferir alguns papers però jo no els podia fer per qüestions de calendari o el que fos. I llavors vam fer New Rose Hotel. Però el vincle va créixer quan l’atzar va fer que tots dos acabéssim vivint en el mateix barri de Roma.

I com va ser treballar amb Anna Ferrara i Cristina Chiriac, la filla i la dona reals d’Abel Ferrara?

Les conec molt bé. Soc el padrí de l’Anna i jo estava amb l’Abel quan va conèixer la Cristina, així que conec molt bé la seva història d’amor. M’agrada la seva companyia i treballar amb elles. Quan estem rodant, l’Abel ens explica una idea, de vegades molt senzilla, i ens deixem portar. El que és bonic de Tommaso és que sabem quan comença l’escena però no quan s’acaba. I això et porta a llocs sorprenents, perquè treballes amb persones que no són actors en situacions que no controles, així que has d’estar obert, ser flexible i respectar el procés. No es pot treballar així en totes les pel·lícules, però en aquesta sí, i va ser un plaer.

¿Aquest procés que descriu el fa tornar a l’època en què feia teatre d’avantguarda a Nova York?

Per favor, no ho diguis com si ja no fes teatre, per a mi no és una cosa del passat. Però sí, quan faig teatre sovint treballem a partir del material i el desenvolupem amb improvisació i altres tècniques. Quan feia teatre experimental amb el Wooster Group, curiosament, no fèiem gaire improvisació: les nostres peces estaven molt coreografiades i plenes de capes i detalls, així que no ens podíem permetre improvisar, només en algunes escenes de ball.

Quina importància té la improvisació per a vostè?

No m’atreu especialment. Els actors parlen molt d’improvisar perquè per a ells representa la llibertat, però per a mi és un procés gairebé inconscient. Quan improvisem, els actors no deixem de pensar en quedar bé o dir coses interessants, de manera que acabem fent de guionistes. A Tommaso, en canvi, teníem un escenari molt definit i la improvisació ens donava la llibertat de no haver d’expressar un punt de vista particular. La pel·lícula és un retrat d’un home que no soc jo ni l’Abel, sinó algú que vam inventar a partir d’impressions que tenim arran de viure a Roma, tenir una edat particular i certes aspiracions, tant artístiques com personals.

A The Florida Project

Sí, molt, perquè t’hi has d’adaptar. No tenen tècnica i no se senten actors, així que no tenen ego d’intèrpret. Si els relaxes i prepares adequadament, poden estar molt presents i tu els has de seguir a ells, no ells a tu, i això m’agrada, perquè m’allunya d’actuar. Hi ha certes interpretacions que ens agrada veure perquè mostren la tècnica i l’habilitat dels intèrprets, però per a mi les millors són aquelles en què hi ha una reacció a les coses de manera que el públic les pot experimentar a través de les accions de l’actor. Es tracta de viure una experiència i compartir-la amb l’espectador. El bon actor no ha de refregar-li per la cara al públic que és bon actor i que té molta tècnica, ha d’estar present, creant alguna cosa amb l'espectador i no interposar-se entre ell i l’experiència.

A Tommaso apareix penjat d’una creu davant una multitud. Com va ser per a vostè que el tornessin a crucificar més de tres dècades després de TommasoL’última temptació de Crist

[Riu] Era una creu molt diferent… I una pel·lícula molt diferent. Però L’última temptació de Crist és una pel·lícula que encara ocupa un lloc especial en la meva filmografia. Va ser una pel·lícula difícil, que va exigir molt de mi, però també molt satisfactòria.

Ferrara no és l’únic director amb qui ha mantingut una relació artística molt productiva al llarg del temps. També amb autors tan diferents com Paul Schrader, Julian Schnabel i Wes Anderson. ¿Hi ha alguna cosa que els uneixi?

És difícil de dir el per què, com tu dius són directors molt diferents que fan pel·lícules molt diferents, però és que, a més, també són persones molt diferents. Si un cineasta m’interessa i he treballat bé amb ell en el passat, m’agrada ser part de la seva carrera. Potser em ve dels meus dies al teatre; apreciava l’experiència de formar part d'una companyia perquè amplifica el teu treball, et permet funcionar a un nivell superior. No només estàs fent un projecte determinat, sinó que participes en una obra més gran, articulant un punt de vista. I els directors que has esmentat no són tècnics que fan treballs d’estudi sinó autors, fan un cinema que és clarament el seu cinema, i això sempre m’atrau.

Amb qui no ha tornat a treballar mai és David Lynch. El 2020 es compleixen 30 anys de Cor salvatge

Cor salvatge va ser una experiència meravellosa, m’agrada molt aquella pel·lícula i el personatge. A més, va ser molt divertida de fer. No requeria gaire esforç, a més: et deixaves créixer el bigoti, et posaves les dents i el personatge apareixia. M’encantaria tornar a treballar amb David Lynch, però l’ocasió no ha sorgit mai. No sé per què. Potser li hauries de preguntar a ell! Potser ja hem fet el que havíem de fer junts. Bobby Peru és un personatge secundari, però un gran personatge, un home tan dolent, una força de la natura sense motius que expliquin la seva maldat, gairebé com si fos un àngel de l’infern.