Will Smith: una història de violència

BarcelonaDesprés del drama que s'ha viscut a la gala dels Oscars de Hollywood, resulta impossible abordar la figura de Will Smith sense intentar comprendre l’abisme que s’obre entre dos gestos antagònics: una bufetada propinada amb plena consciència sobre una persona indefensa, i unes llàgrimes sinceres, vessades en el nom de l’amor al proïsme. Fins aquest dilluns, l’èpic relat de superació de Will Smith, nascut el 1968 en un barri de classe mitjana de Filadèlfia, tenia com a punt àlgid aquell dia del 2012 en què es va convertir en l’estrella de Hollywood més ben pagada de la història: 100 milions de dòlars per protagonitzar Men in Black 3. Pel que fa als punts baixos, la publicació l’any passat de Will, unes memòries coescrites a cor obert amb l’escriptor Mark Manson, revelaven una odissea vital construïda sobre la llosa del trauma. En una entrevista concedida per promocionar el llibre al programa Good Morning America de la cadena ABC, Smith rememorava una infantesa marcada per la violència domèstica: “Vaig desenvolupar un sentiment de covardia, perquè veia el meu pare colpejant la meva mare i jo no hi feia res”.

En la seva autobiografia, Smith reconeixia que, en un moment donat de la seva vida, va decidir forjar-se una imatge pública completament fictícia, una màscara sota la qual amagar un cúmul de frustracions, pors i violència. Així va emergir el nou rei Mides de la Meca del cinema, l’home de la rialla expansiva, el convidat somniat dels programes d’entreteniment de mig món –Smith va comprar els drets del programa El hormiguero per adaptar-lo als Estats Units–, l’actor que, mentre protagonitzava la sèrie El príncep de Bel-Air, va dissenyar fil per randa el seu camí a l’èxit analitzant les deu pel·lícules més taquilleres de la història. Tanmateix, la màscara ocultava massa ferides. En una entrevista recent amb Oprah Winfrey, l’actor rememorava el cap de setmana que va passar a la presó, de jove, per culpa d’una baralla en la qual es va veure involucrat el seu guardaespatlles, només vuit mesos després de guanyar el seu primer Grammy com a cantant de rap: “Vaig trigar molt de temps a adonar-me que tot això, les pujades i baixades, no eren el resultat de la meva estupidesa, debilitat o covardia. És la vida!”

Sobreposar-se al menyspreu

Val a dir que la carrera i el talent actoral de Smith han reflectit amb claredat l’ambivalent relació del protagonista d’Ali, el biopic de Muhammad Ali pel qual va ser nominat a l'Oscar, amb la llum i la foscor: d’una banda, el desig d’esdevenir un “ambaixador de l’amor i la preocupació per l’altre”, segons va declarar Smith, entre llàgrimes, sobre l’escenari del Kodak Theatre; de l’altra, la certesa d’habitar una indústria, Hollywood, en la qual “has d’acceptar que la gent et falti al respecte”. En aquest sentit, l’escena més brillant d’El método Williams, la pel·lícula per la qual Smith ha guanyat l’anhelat Oscar, és aquella en què l’esposa del seu personatge –Richard Williams, pare de les tenistes Venus i Serena Williams– li recrimina el fet d’haver abandonat els fills d’un matrimoni anterior. En aquell moment, la confiança del personatge en la consecució del somni americà s’ensorra momentàniament per revelar un terror esfereïdor: la por a la pròpia mediocritat, el pànic davant la possibilitat de no ser capaç de sobreposar-se al menyspreu viscut pel poble afroamericà a mans de l’Amèrica blanca.

En les seves memòries, Smith escriu: “Passa una cosa estranya quan algú cau: la teva fi sembla donar la raó a tots aquells que et van portar la contrària. Es veuen satisfets i semblen gaudir brutalment amb el fet que, finalment, Déu ha decidit castigar-te”. La desmesurada i inexcusable reacció de l’actor davant la broma impertinent de Chris Rock sobre l'alopècia de la seva dona, Jada Pinkett Smith, només es pot entendre com la resposta d’un home ofegat per la pressió dels mitjans i la història. Una pressió que, d’altra banda, el matrimoni Smith ha decidit autoinfligir-se convertint la seva “relació oberta” en matèria de domini públic. Pel que fa a la història del sotmetiment, la rebel·lia i la reconquesta del poble afroamericà, cal esperar que periodistes i acadèmics omplin pàgines i tesis doctorals amb la sagnant imatge de la gran estrella negra del Hollywood del segle XXI agredint un dels millors còmics afroamericans de les últimes dècades.