Whiplash

Ja ho deu haver dit algun tuitaire, perquè és molt d’aquests temps d’expressions en 140 caràcters: “ Whiplash és El sergent de ferro, però en una escola de jazz”. I és parcialment cert: J.K. Simmons és un professor de música que aplica uns mètodes disciplinaris extrems als seus alumnes com si fos un Clint Eastwood de conservatori. El seu objectiu és pressionar fins a la tortura els seus pupils amb talent per forçar-los a arribar més lluny. Davant seu hi ha un jove bateria que, gràcies al sacrifici i a la superació, es converteix en un gran instrumentista. I aquí és quan el film deixa d’assemblar-se a El sergent de ferro per emmotllar-se dins del model narratiu èpic de Karate kid o Rocky. És en aquest punt on Whiplash, tot i la seva innegable tensió, pot fer que arrufem el nas. ¿S’ha d’entendre la creació artística com una gesta atlètica? ¿La música ha de sorgir del patiment i no de l’alegria?, ¿L’excel·lència s’assoleix només a partir de l’esforç? ¿És el mateix ser un gran músic que un gran instrumentista? ¿Té alguna cosa a veure la genialitat amb el virtuosisme?