El ‘western’ sensible del director protegit de Fassbender
BarcelonaJohn Maclean és un home amb sort. Mentre directors com Ridley Scott i Martin Scorsese persegueixen Michael Fassbender perquè actuï a les seves pel·lícules, ell no ha hagut de fer gairebé res per comptar amb l’actor de Shame en els seus dos curts i el primer llarg, Slow West, que Fassbender també produeix. “Va veure alguns dels clips que havia dirigit i em va proposar de fer alguna cosa junts -explicava Maclean al recent Festival de Sitges, on va guanyar el premi al millor director de la secció Òrbita-. És un gran tipus. Se sent molt agraït a Steve McQueen perquè va donar-li una oportunitat quan no era ningú i el va convertir en una estrella amb Hunger i ara ell vol ajudar gent que comença”.
A Slow West, ja a les cartelleres dels cinemes, Michael Fassbender interpreta un caçador de recompenses que ajuda un noble escocès en el seu viatge a través del salvatge Oest a la recerca de la seva enamorada. Es tracta d’un western atípic, imbuït d’un romanticisme més propi de les novel·les de Jane Austen. “Aquesta era la idea -confirma Maclean-. Confrontar el món d’Austen i el dels westerns. No és tan estrany com sona: la majoria d’americans tenen un avi o rebesavi que venia d’Irlanda, d’Itàlia o del Regne Unit. Era habitual el conflicte entre mons molt diferents”.
De Benicàssim a l’Oest
Els clips de Maclean que van cridar l’atenció de Fassbender eren de la pròpia banda del director, The Beta Band, un grup anglès que va triomfar a principis de la dècada passada entre els aficionats al pop sense etiquetes i va fer gira per mig món. “Encara recordo el concert de Benicàssim, amb tot de bandes importants com Radio- head i Primal Scream”, diu Maclean amb un punt de nostàlgia. The Beta Band va plegar veles el 2004, després de nou anys d’una trajectòria brillant. “No va ser cap trauma -assegura-. M’agradava la música, però sempre em van interessar més els aspectes visuals. Quan em vaig unir al grup em vaig fer càrrec dels clips i sempre vaig intentar que fossin una mena de curtmetratges”.
Amb Fassbender va rodar primer un curt en un sol dia, Man on a motorcycle, i després el més elaborat Pitch black heist. “Ens ho vam passar tan bé i van tenir tant èxit que ens vam dir: «Ara per què no rodem un llarg?»”. Maclean va escriure el paper del caçador de recompenses pensant en Fassbender. “És un personatge molt callat i introvertit, una mica com els de Clint Eastwood als westerns de Leone, però al llarg de la pel·lícula es va transformant en un altra cosa i en ell sorgeix l’amor i la tendresa. Aquesta mena de coses només les pots fer si tens un actor com el Michael, tan capaç d’interpretar un home d’acció com algú vulnerable”, elogia el director.
Un altre dels registres atípics que aporta Maclean és un to de faula i algunes digressions gairebé oníriques. “Volia que fos com un conte o un somni -diu-. El western està tan ple de clixés que hi has d’afegir alguna cosa perquè sembli fresc, i en el meu cas són aquests moments en què passen coses estranyes”. De fet, la pel·lícula arrenca amb la frase “Hi havia una vegada...”, que també podria ser un homenatge a Sergio Leone. “Tant de bo hagués pogut titular el film Hi havia una vegada a l’Oest, és el títol ideal, però per desgràcia ja estava agafat!”
