El Werther dels nostres millors somnis

BarcelonaAbans d’aixecar el teló, dues bones notícies ja oferien engrescadores perspectives: el retorn de Werther al Liceu després d’un quart de segle d’absència i el (tardà) debut escènic al teatre de dos cantants de primer ordre com Piotr Beczala i Anna Caterina Antonacci. En baixar el teló, les bones noves no només es van confirmar, sinó que van estar reforçades per altres aportacions estimulants, com una admirable direcció musical i un muntatge de gran lucidesa.

El triomfador absolut va ser Beczala. En un estat de forma pletòric, posseïdor d’una d’aquelles veus que fan capitular al segon l’espectador menys predisposat, el tenor polonès va ser el Werther dels nostres millors somnis, gràcies a un timbre vellutat, d’una homogeneïtat absoluta en tots els registres fins a un agut refulgent, un art consumat del clarobscur i el matís, i un fraseig d’una exquisida noblesa que no es contradiu amb una expressivitat generosa. Beczala va estar imperial en totes les seves intervencions, des de l’efusió panteista de Ô Nature fins a l’exhalació de l’últim sospir, passant per les angoixes del jove enamorat que va tenir el seu zenit en un Pourquoi me réveiller d’impacte que el tenor (sense fer-se pregar en excés) va bisar. Va ser la cirereta d’una encarnació inoblidable.

Anna Caterina Antonacci és una de les cantatrius més insignes dels últims lustres, una intèrpret que, movent-se en un territori ambigu entre soprano i mezzo, ha trobat en el repertori francès un àmbit especialment afí a la seva sensibilitat. Si algunes parts del paper de Charlotte cauen en una zona sorda de la seva veu, Antonacci va optar amb intel·ligència per no refugiar-se en subterfugis ni efectes forçats, oferint a canvi una composició continguda, d’una interioritzada emoció (un corprenedor Va! Laisse couler mes larmes ) que, gradualment, deixava caure les defenses davant el cicló emocional de Werther.

Joan Martín-Royo no podia amagar que el seu Albert era força més jove que la seva esposa i el pretendent d’aquesta, la qual cosa no va afectar un cant meticulós amb un instrument que va guanyant presència. Elena Sancho Pereg va ser una de les revelacions de la sessió, gràcies a una Sophie encisadora, de veu fresca i cristal·lina. Stefano Palatchi va ser un bonhomiós Bailli, mentre que Antoni Comas i Marc Canturri van estar ben compenetrats com uns Schmidt i Johann d’un relleu inusual gràcies a la producció, que els convertia en uns sinistres factòtums de la trama.

Alain Altinoglu va protagonitzar un auspiciós debut al fossat liceista. Amb la seva batuta, l’influx wagnerià no va ser una llosa, sinó un element més d’un discurs amb bona cura dels detalls instrumentals que, tot evitant la sobredosi de sucre que sovint afecta Massenet, va desfermar amb mà ferma els clímaxs emocionals. L’orquestra va mantenir la bona forma de l’ Elektra prenadalenca, mentre que el Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers va estar impecable. El veterà i viatjat muntatge de Willy Decker mostra amb nítida sobrietat els grans eixos dramàtics de l’obra, com l’ombra de la mare morta i el caràcter d’ outsider de Werther enfront d’una encotillada societat petitburgesa, tot reforçat per una direcció de gran finor psicològica que arrodonia l’èxit de la representació.

‘Werther’, de Massenet

Gran Teatre del Liceu, 15 de gener