La 'Wendy', una estrena de la Beckett molt adequada
Barcelona'La desaparició de Wendy', a la Sala Beckett, 14 de novembre
Tot i no ser de les millors obres de Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de Wendy és força interessant i agosarada, i de ben segur molt adequada, per inaugurar la nova Sala Beckett. Ho és en la mesura que es tracta d’un homenatge al teatre -que no seria l’últim de l’autor, i em ve a la memòria E.R. - i gairebé una confessió de la seva infrangible vocació anys abans d’aconseguir el reconeixement unànime com el gran dramaturg català de la segona meitat del segle XX. Ho és per la fèrtil barreja de memòria, tradició i ofici, per la confrontació entre un món imaginari on tot és possible i la realitat que constreny. Ho és perquè aquesta colla d’actors i actrius que volen interpretar una versió de Peter Pan -i que davant dels imponderables faran una barreja entre el mite del nen que no volia créixer i La Ventafocs - té alguna cosa de virtuós joc pirandel·lià. I ho és perquè el seu caràcter oníric admet relectures impensables en les obres posteriors.
Picades d’ullet a Benet i Jornet
El director, Oriol Broggi, aprofita l’avinentesa per conformar una dramatúrgia visual i sonora que remet a la infantesa perduda i que omple amb referents habituals del seu teatre i de la seva memòria personal, de Sisa a Fellini, i fins i tot amb picades d’ullet a l’autor: “Papitu, els bigotis”.
La desaparició de Wendy també permet a Broggi, esclar, fabricar una sèrie d’imatges plàstiques que li escauen d’allò més, en aquest joc teatral nostàlgicament entranyable. Deliberadament o no, la funció comença amb un aire de teatre d’aficionats amb un Joan Anguera amb posat de personatge de còmic, exercint de director de la companyia i amb una certa disbauxa inoperativa. Per sort, amb el pas dels minuts el conte agafa densitat i color en benefici d’una funció que pot semblar infantil però que no ho és i d’uns intèrprets que a poc a poc assoleixen la capacitat d’ensarronar-nos fins a un preciós final. Que d’això es tracta.
