'War Requiem': la mort i la pau s'agermanen a l'escenari del Liceu

War Requiem

Gran Teatre del Liceu, 21 d'octubre del 2021

El Rèquiem de guerra no és tan sols una de les obres més extraordinàries de Benjamin Britten (1913-1976), sinó també una de les peces angulars del pacifisme en clau musical. El Liceu (que havia programat l’obra per primera vegada en la seva història el 2010) el presenta ara amb un muntatge de Daniel Kramer que respecta l’aurèola oratorial de la peça original i hi afegeix un moviment escènic volgudament mesurat i concís. Plàsticament eficaç, no cau en el parany de l’estridència amb abundància de discursos. No sé si ha estat voluntat de Kramer, però precisament em fa l’efecte que l’espectacle no pretén enarborar la bandera de discursos pedants i oportunistes (en això de la pau hi ha molts perills), cosa que és un encert, senzillament perquè en el War Requiem tot ho diuen la música, el text llatí de Celano corresponent a la missa i els poemes de Wilfred Owen. Així doncs, el muntatge de Kramer se sustenta sobretot en l’aspecte visual i plàstic. I és aquí on s’acusen algunes irregularitats, perquè si hi ha quadres i episodis que enlluernen per la seva bellesa (bravo la il·luminació de Charles Balfour), d’altres voregen la dimensió escolar, especialment l’ús de panells de dubtosa eficàcia. Mal menor, en tot cas, perquè el conjunt global és més que notable i molt reeixit.

Debutava amb aquest espectacle Pablo Assante com a nou director del cor del Liceu i els resultats han estat prou bons. Fins i tot diria que excel·lents, atesa la dificultat extrema de la partitura de Britten i la poca inclinació natural a aquest repertori per part de la formació coral de la casa. Al seu costat, cal aplaudir el sensacional paper del cor infantil Veus - Amics de la Unió de Granollers, que tampoc no ho té fàcil, però que en mans de Josep Vila i Jover se n’ha sortit amb nota. I al fossat, un Josep Pons molt còmode en un tipus d’obra que li va com l'anell al dit, i buscant sempre l’equilibri entre seccions davant d’una partitura de la qual el director de Puig-reig ha sabut extreure un so cambrístic, tot i l’abundància instrumental que Britten demana en aquesta obra tan singular.

Quan es va estrenar la partitura a la catedral de Coventry (1962), es va voler comptar amb tres solistes de tres nacionalitats que havien tingut un innegable compromís durant la Segona Guerra Mundial: un tenor anglès, un baríton alemany i una soprano russa, tot i que a aquesta última (que havia de ser Galina Vixnévskaia) el règim soviètic no la va deixar sortir del país. Ara el Liceu ha recuperat aquesta idea amb el tenor anglès Mark Padmore, el baríton alemany Matthias Goerne i la soprano russa Tatiana Pavlovskaia. Sembla mentida que Padmore, que tantes vegades ha cantat a Barcelona, no hagués debutat encara al Liceu. Ho ha fet amb una prestació d’aquelles per treure’s el barret i amb una interpretació al servei de la paraula (i de la música) i amb una paleta de matisos senzillament exemplar per a un intèrpret molt avesat a prodigar-se en el lied i l’oratori. Goerne, que com sabem té una legió de fans entre nosaltres, va estar bé i prou, perquè li va faltar més profunditat en alguns passatges, qui sap si a causa d’una llengua en què no sol cantar. No se’l sentia incòmode, però sí lleugerament distant. Caldrà esperar el seu Wozzeck de nou al Liceu (a finals de maig de l’any vinent) per constatar de nou que és un dels grans barítons del moment. Per la seva banda, Pavlovskaia va exhibir un cant de vellut, molt musical i sense problemes de registre, per bé que la projecció no és massa generosa.

Al llarg de la interpretació de l’obra va haver-hi alguna deserció: espectadors que potser no sabien què anaven a veure o que es pensen que la història de la música acaba amb la mort de Puccini. Molt trist que clàssics del segle XX siguin contestats, ni que sigui per un sector minoritari, amb aquest menyspreu.