Wajdi Mouawad: “Se’ns retreu el fet d’existir sense sofrir”

“Saps? Fas teatre per als que viuen a un quilòmetre a la rodona. Escrius per a persones que són al teu abast i que parlen la teva llengua”, afirma Wajdi Mouawad. I, malgrat això, el seu teatre ha travessat l’ànima de milers d’espectadors de tot món, entre els quals molts catalans que van quedar tocats per Incendis -o Boscos o Litoral - i que esperen la posada en escena de Ciels, l’última peça de la tetralogia La sang de les promeses, a càrrec d’Oriol Broggi. Abans, però, de dijous a diumenge, el mateix autor escenificarà al Teatre Lliure el monòleg Seuls i aprofitarà el viatge per presentar la novel·la Ànima a Barcelona.

És impossible parlar amb Mouawad sobre la seva obra i no fer referència a la seva vida. Nascut a Beirut el 1968, ha viscut molts exilis: la seva família va marxar a França el 1977 per evitar la guerra. El 1983 van ser expulsats i es van establir al Quebec. Allà es va consagrar com a dramaturg i director. Avui, pare i resident a París -des d’on respon, via mail, a aquesta entrevista-, és una de les grans plomes francòfones. Una estrella. Però el seu viatge no s’ha aturat: continua tornant una vegada i una altra al conflicte que va colpir la seva vida.

La guerra ha marcat la seva carrera literària. En el seu cas, però, ¿són pitjors els no-records, el silenci i l’exili que les bombes?

El meu treball se situa en aquest punt entre la memòria i la deriva de la memòria. ¿Me’n recordo o em penso que me’n recordo? Aquí tenim ja una mena de doble exili. Hi ha l’exili com a tal, i també hi ha l’exili d’un mateix, de ser incapaç d’estar segur del que has sentit. El personatge de Seuls no ha viscut la guerra, ja no parla la seva llengua materna, no pren les opcions correctes, ha oblidat qui era. Ell només és culpabilitat. Cada cop que el pare li recorda que no ha viscut la guerra, sent que li retreuen el fet d’existir. D’existir sense sofrir. El pare ha fet tot el que ha pogut per estalviar-li la guerra, i vet aquí que l’hi retreu. Aquesta contradicció és una presó d’on és impossible fugir. Això evoca el trauma d’una generació, la meva, que ha conegut la guerra en la infància, de manera que no ha fet gaires tries. És una immensa sort, ja que no hem comès cap atrocitat amb les nostres pròpies mans, però això no ens protegeix, perquè no sabem què hauríem fet si haguéssim tingut l’edat de fer-les. Estem assetjats, colpits, per la impressió de la il·legitimitat de viure, perquè tenim la impressió de no haver viscut res. Seuls està lligat a la meva llengua. No parlo l’àrab des de fa trenta anys i m’he adonat que el trobo a faltar.

¿Ha pensat en què canviaria si pogués tornar enrere? ¿O considera que la fatalitat era inevitable?

Ni una cosa ni l’altra. Les coses passen i tenen una raó de ser històrica, que concerneix els humans i el seu comportament. La guerra civil libanesa és responsabilitat dels libanesos. Punt i a part. Tots els que diuen que és a causa dels palestins, dels israelians, dels sirians, dels americans, dels russos, dels iranians, dels cristians, dels xiïtes, dels sunnites, dels drusos, dels elefants, dels diplodocus o dels nadius marcats per la tortura són ells mateixos responsables d’aquesta guerra civil. No hi ha cap altra solució que afrontar la història pròpia amb els mitjans ferotges que tenim: la llengua, la consciència i els gestos. La resta és una fantasmagoria. Em pregunto sovint en què m’hauria convertit si m’hagués quedat al Líban. A quina banda de la barrera estaria. Però aquesta pregunta és un pou sense fons. Com a artista, crec que tots tenim en nosaltres mateixos un laboratori. El meu és la guerra, la família, l’exili. Les meves experiències són l’amistat, l’abandonament, la violència... això prové del Líban, però també d’Europa.

En el fons, ¿el gran tema de què tracta tota la seva obra és l’amor?

L’amor i l’animalitat. Perquè és un tema insuportable. Mostra tot el que hem destruït. Ningú no surt indemne d’una guerra civil. Els espanyols ho saben tan bé com els libanesos. Parlar de l’amor, de l’amistat, és parlar de la ferida oberta per la guerra. Més enllà dels discursos, hi ha la pena pels morts i assassinats, la falta d’amor i la impossibilitat d’estimar, la prova que la sang s’ha escolat sense que s’entengui per què, en una època, la d’ara, que ens diu: “Oblideu-ho tot i compreu-vos un iPod!”, com si l’amor i l’amistat pogués renéixer de les nostres masturbacions amb uns consoladors amb els quals es pot trucar, fer fotos i debatre a les xarxes socials.

La seva obra mostra la violència extrema. Per què és tan explícit?

Això remet al silenci en què he crescut. Quan era adolescent i feia preguntes als meus pares, ningú em volia respondre o les respostes eren acusacions: “És per culpa dels altres”. Nosaltres sempre érem innocents. Nosaltres, les persones de la nostra comunitat, érem les víctimes, i tots els altres eren els dolents. En vaig desconfiar. I quan, de mica en mica, vaig començar a entendre coses, em va fer una ràbia terrible i vaig voler mostrar-ho tot, precisament perquè m’havien amagat una veritat que feia equívoca la meva relació amb el món. Crec que a la meva història li cal visió. Ara bé, no crec que es tracti d’un exorcisme, si més no, no pas conscientment.

Les tragèdies gregues són el referent que s’associa als seus herois.

Sovintejo la tragèdia grega perquè hi retrobo les sensacions de la infància, espant i bellesa. Els grecs pensaven que quan algú estava condemnat a fer i tornar a fer el mateix gest, era per trobar el punt on s’havia introduït un error en aquest gest. Sísif volia trobar el lloc del seu trajecte on s’introduïa l’error que feia que la roca tornés a rodolar pendent avall. El que m’agrada dels grecs és que la justícia no és culpabilitzadora. És implacable, però no culpabilitza. Tornar a explicar sempre la mateixa història s’assembla, en el meu cas, crec, a aquest intent de trobar el lloc on, en la història, s’ha introduït un error que em condemna a un patiment estrany, i li confesso que això m’agrada força. Una pregunta que em faig sovint és: què és el que no veig de mi mateix?

Se sent, avui, encara, un exiliat?

Fa temps no sabia quina resposta donar a la pregunta de la meva nacionalitat. Libanès? No és una resposta legítima ni il·legítima. Francès? Només per la meva formació intel·lectual. Quebequès? No, però... El meu país és el lloc on em sento millor: la sala d’assaig, el despatx on escric, la Mediterrània, Grècia, que m’ha obert el món a través del seu pensament i el seu teatre. Kafka és el meu país. No sé a què pertanyo. O, més aviat, em sembla que no cal pertànyer... però saber això requereix temps, sortir del somni de comunitat i ser lliure.

Ja deu saber que Incendis ha estat un èxit inigualable a Catalunya.

M’ha commogut saber-ho. Em sembla una resposta a la barbàrie. El que m’ha emocionat és veure com les persones de la meva edat tenen les mateixes sensacions que jo, com si la guerra civil fos un paisatge que poguéssim contemplar plegats i, pel fet de no ser la mateixa guerra, poguéssim, gràcies a la guerra de l’altre, comprendre millor la que ens ha assolat. A Barcelona, que és una ciutat amb la qual mantinc un lligam immensament secret, on sovint vinc a escriure en hotels cada cop diferents -hi he escrit part d’ Ànima -, sobretot m’agrada mirar el mar, perquè tinc la impressió que posant-me de puntetes hi veuré Beirut, just a l’altra vora.