“No vull que ens aplaudeixin pensant «Ai, pobrets, quina pena»”

BarcelonaEn Marc Buxaderas va amb cadira de rodes i és el primer actor que estrena el lavabo adaptat per a minusvàlids del camerino del Teatre Nacional. Un teatre que es va inaugurar fa només 25 anys. Però seguim amb les estrenes: la sala té en cartell el primer espectacle amb un repartiment inclusiu que no està inclòs anecdòticament dins la programació oficial, sinó que hi fa una temporada de tres setmanes com qualsevol altra producció. Bé, com qualsevol altra no: Mare de sucre, de Clàudia Cedó, va exhaurir les entrades abans de començar funcions dijous. Un altre teatre públic important, el Mercat de les Flors, ha estrenat aquest abril Happy Island i Bogumer, que tenien entre els seus ballarins persones amb diversitat física i intel·lectual. “Estan passant coses”, assegura Cedó, que té una llarga experiència fent teatre amb persones en risc d’exclusió social.

La necessitat que apareguin cossos no normatius en escena és “urgentment important”, afirma Iván Morales, director d’Heroïnes o res al Teatre Nacional, que incloïa en el seu repartiment una persona racialitzada, una d’identitat no binària i un actor amb esclerosi. Precisament aquest últim, Bruno Bergonzini, deia en una entrevista a l’ARA: “Sé que el meu cos no és el cos d’un actor”. Però, com és el cos d’un actor? Ha de ser d’alguna manera concreta? La diversitat –de raça, gènere, identitat, talla, edat, classe, llengua, condició física i intel·lectual– pica a la porta del teatre i de les ficcions audiovisuals. I ho fa per qüestionar els cànons, els estereotips i la idea mateixa de bellesa. 

Un cànon nociu i limitador

“Com ha de ser un cos d’actor? Un cos és un canal per comunicar, i per tant ha de ser sensible. La resta són qüestions imposades, normativitzades, dins la societat patriarcal i neoliberal en què vivim –afirma la creadora escènica Ada Vilaró–. I això l’única cosa que fa, en el món de l’art igual que en la societat, és limitar: a un model únic de bellesa, a uns cossos únics i a una única manera de ser i de comportar-se. Tot el que surt d’aquesta estandardització és considerat estrany, no és acceptat, és marginal. I això ho dificulta tot: la teva comunicació, la teva professió, les relacions íntimes...”.

Ada Vilaró va superar un càncer fa una dècada i va decidir no reconstruir-se el pit. Primer era per por al quiròfan; no volia passar més dolor. Amb el temps és una opció conscient i l’ha convertit en un gest polític parlant-ne en un espectacle unipersonal, 360 grams, que està en cartell a l’Escenari Brossa. 360 són els grams que pesava el pit. L’obra parla justament de la imatge que ens torna el mirall, i també de la bellesa. “Si entres en l’estàndard, això et col·loca en un lloc de poder. I com que ets de l’exèrcit dels normals, et sents amb el dret d’opinar i jutjar els altres, d’acceptar-los o no. Ho tenim molt assumit i és molt perillós”, alerta Vilaró, que, malgrat tot, és optimista i creu que el cànon s’està qüestionant. “Agradar-te cada dia és un acte polític”, defensa.

“Com a espectadora, tinc molt d’interès en veure cossos diferents a escena. M’avorreix que tot sigui igual –diu la dramaturga Clàudia Cedó–. Per no adaptar els processos de creació a tots els cossos, veus i maneres de funcionar, ens estem perdent talents que parlen i es mouen diferent i que farien de l’escenari un lloc més divers i més representatiu de la realitat. I faria que a les platees també hi hagués més diversitat, perquè a vegades no vas a teatre perquè no parla de tu o no t’interpel·la”. Vilaró encara va més enllà del teatre: “Mirem-ho al revés: què hi guanyem fent que als anuncis i les sèries hi hagi aquests cossos irreals? A banda de mantenir la indústria estètica i cosmètica, hi guanyem frustració, fustigació, patiment, i una falsa autoestima, perquè no ve de dins”. 

El cost de la diversitat

Els artistes admeten, però, que la recerca de la diversitat, a efectes pràctics, “vol dir un esforç molt gran i un extra de feina”, afirma Morales. “Una cosa és dir-ho i l’altra, fer-ho, perquè costa molt i fins i tot pot ser que el públic et castigui si no fas el que s’esperaven”. Per això afegeix: “Tot passa per trencar dinàmiques i assumir un risc més gran. I jo sentia que si no el corria al TNC, estava sent un irresponsable. És cert que pots cagar-la i, si la teva obsessió és que tot el que facis sigui un èxit peti qui peti –moltes vegades, l’única opció per sobreviure–, saps que no estàs apostant al cavall guanyador, perquè no fas el que el mercat demana”. 

Mare de sucre s’ha gestat durant dos anys. “M’he trobat amb dubtes morals a l’hora de dirigir. ¿He de fer que una persona vocalitzi millor o vagi més ràpid perquè s’assimili al que estem acostumats o li ensenyo al públic que hi ha altres maneres de parlar? Doncs crec que és que ens hi hem d’acostumar”, diu Cedó. Per fer Heroïnes o res es va obrir un càsting en què van participar 300 persones: totes blanques. “Hi va la gent que troba que el relat dels teatres està fet per a ells”, diu Iván Morales. Per això va haver de fer servir canals alternatius per arribar a gent com l’intèrpret de hip hop Arid Soldevila. I si busques diversitat, després has d’adaptar-t’hi. Per exemple, escrivint en funció de les seves necessitats: Bergonzini havia de desaparèixer d’escena per poder anar al lavabo. “Hi ha talents molt potents que no es consoliden perquè l’entorn no els legitima”, diu Morales. 

El perill de l’'inspiration porn’

En el cinema, es diu que la manera més directa d’obtenir un Oscar és interpretant un discapacitat. Però, en canvi, el nombre de discapacitats reals que opten a premi és testimonial: aquest any n’hi havia 3 (i eren 3 més que la majoria d’anys). La pel·lícula El código de los diferentes, que s’estrena a casa nostra divendres que ve, mostra a través de testimonis l’impacte que té la representació de la discapacitat a Hollywood, que o bé els celebra o bé tot el contrari, els ridiculitza, demonitza o els converteix en monstres.

És cert que cada vegada hi ha més persones amb diversitat als equips creatius, però les narratives sobre els discapacitats els mantenen com a personatges que viuen una vida de segona, i els fan servir de motiu inspiracional o com a crossa del protagonista, segons les autores de Code of freaks (el títol original). La directora del film, Salome Chasnoff, assenyala que el cinema “afecta les creences i comportaments de les persones respecte dels discapacitats, però també la imatge que tenen els discapacitats d’ells mateixos”, perquè tampoc no tenen altres referents –una qüestió gens menor a tenir en compte quan parlem de representativitat en les ficcions–.

“A l'escola Escenaris Especials ens truquen sovint de productores perquè busquen un actor amb diversitat. Volen que doni diversitat de cara però que pugui memoritzar i aguantar no sé quantes hores de rodatge. Així no t’estàs adaptant. Sovint es busca una màscara i es col·loquen personatges que no els passa res per dins”, diu Cedó. El pas definitiu serà quan el conflicte dels intèrprets no sigui només la seva condició. Obert queda el debat de si els personatges amb discapacitat –com els racialitzats o els transgènere– els han d’interpretar persones d’aquesta condició.

Clàudia Cedó rebutja la possibilitat de caure en l’inspiration porn hollywoodesc, en la condescendència: “Quan treballes des de l’amor i el respecte i l’admiració màxima és difícil caure en això. Però al final no pots controlar el que pensi el públic", admet. "El que no vull sota cap concepte és que la gent ens aplaudeixi pensant: «Ai, pobrets, quina pena, són discapacitats». Vull que ho facin perquè els hem emocionat amb la nostra feina teatral. Perquè m’ho prenc com un actor més que fa la seva feina”, diu Marc Buxaderas, de Mare de sucre, que és estudiant de periodisme i també fa monòlegs d’humor sobre la discapacitat per “explicar situacions quotidianes i donar-nos permís per enriure’ns-en”, a l’estil del Tabús de TV3, que també dedicarà un programa als cossos no normatius. “L’estigmatització social pot fer més mal que la malaltia, amb tot el dolor real que comporta”, diu Vilaró recordant quan el seu tractament contra el càncer la va deixar calba. “L’ai pobreta l’hauríem d'esborrar”.

Cal l’etiqueta de ‘teatre integrat’?

En altres escenes existeix una llarga tradició, per descomptat, de diversitat racial, però també d’altres condicions en el circuit professional; només cal pensar en obres vistes recentment dels grans Milo Rau o Alain Platel. Aquí n’existeixen casos puntuals, com Jordi Cortés, pioner de la dansa integrada. Però, en canvi, fa dècades que les arts escèniques s’estan utilitzant en el camp de la intervenció psicològica i social. N’és un exemple l’escola Escenaris Especials de Banyoles, de la qual Clàudia Cedó és coordinadora artística, i on atenen 100 usuaris de fundacions que treballen amb persones amb discapacitat, malalties mentals, autisme o drogoaddiccions.

Potser és per aquests vincles entre les arts escèniques i la teràpia social que el públic té el prejudici que el teatre inclusiu és sinònim de funció benèfica o que és per a un públic específic afectat pel problema del col·lectiu. ¿Podria ser que l’etiqueta de dansa integrada fos una nosa? “Totalment –diu Vero Cendoya–. Les etiquetes són maneres de mantenir-nos a ratlla”. Ella a Bogumer va escollir dos intèrprets amb síndrome de Down “perquè tenen una capacitat de comunicació especial”. “Jo el que busco són cossos i persones singulars, que estiguin còmodes amb la seva manera de moure’s i de ser”, diu l’artista, que també és optimista: “Crec que la moda de 90-60-90 ha canviat. Posar una cosa en un escenari és posar-hi llum, fer-lo conèixer, i quan el coneixes l’estimes”.

Malgrat els avenços, les barreres no són només als escenaris, també a les platees. I són molt físiques. Projectes com el Festival Simbiòtic o Apropa Cultura volen anar més enllà de millorar l’accessibilitat als teatres. “No confonguem accessibilitat amb inclusió –diu Aina Pociello, codirectora del Simbiòtic–. La inclusió és que a l’escena i al pati de butaques hi hagi un públic divers que reflecteixi la diversitat de la societat, i això no vol dir que la qualitat de l’obra baixi, vol dir que sigui per a tothom amb igualtat de condicions”. Per això, algunes persones necessiten audiodescripció, subtitulació, bucle magnètic, entrada relaxada o visita tàctil, que és el que ofereix el Simbiòtic.

“El concepte de responsabilitat és molt important. La gent que expliquem històries tenim la responsabilitat d’eixamplar el terreny. Has d’estar disposat a revisar la teva mirada constantment. Perquè hem de ser conscients que invisibilitzar certes realitats també és un posicionament polític –afirma Iván Morales–. És una qüestió de brúixola: hem d’anar cap aquí”.