Enviat especial a CanesFeia dies que l'estrena de Melancholia suscitava moltes i molt variades especulacions sobre el rumb que està prenent el cinema de Lars von Trier. Antichrist ja va ser un motiu de discòrdia entre els membres del seu club, i ahir a Canes el danès va repetir resultats: mitja sala petrificada i mitja sala ofesa. Però el litigi entre partidaris i detractors va durar poc més de trenta minuts. El mateix Trier es va ocupar de neutralitzar els efectes del film a cops de baioneta, amb una ocurrència que li pot sortir cara.
Altiu, amb un mig somriure estrafet per la malícia i el puny aixecat a l'estil internacionalista, Von Trier es va fer lloc davant d'uns quants centenars de periodistes. En la seva mirada ja s'endevinaven les ganes de fer-ne una de grossa, però la gamberrada es va fer esperar. Quan començava a veure que el temps d'acció s'esgotava, va decidir intervenir a tot drap. "Sento una certa simpatia per Hitler -va dir-. Era humà, i com tots els homes es va equivocar un parell o tres de cops. Però crec que l'entenc".
Von Trier es va embolicar de valent. I això que només li havien demanat pels seus orígens alemanys: "Jo només volia ser jueu fins que vaig descobrir que realment era un nazi, sabeu, perquè la meva família era alemanya, Hartmann, la qual cosa em va causar un gran plaer". "Crec que entenc l'home -va afegir-. No és el que podríem dir un bon paio, però l'entenc molt i simpatitzo amb ell una mica. Però vinga, no estic a favor de la Segona Guerra Mundial, no estic en contra dels jueus. Estic molt a favor dels jueus. No, no hi estic massa a favor perquè Israel és un gra al cul. Però vaja, com puc acabar aquesta frase?" I després de fer un elogi de l'arquitecte nazi Albert Speer, condemnat al procés de Nuremberg, va dir: "Ok, sóc un nazi". Hores després d'aquest seguit de despropòsits, Von Trier va fer circular una disculpa, i va irritar l'organització del festival, que li va exigir excuses. "No sóc ni antisemita, ni racista, ni nazi", va afirmar.
A la sala de premsa, molts li van riure les gràcies, però d'altres no l'hi perdonen. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg -les dues actrius del film- no semblaven gaire entusiasmades amb l' humor del seu director. Elles van preferir no disparar les alarmes i cenyir-se a parlar de Melancholia . "No és una film sobre l'apocalipsi, encara que s'hi vegi la fi del món -deia Dunst-. És més aviat una pel·lícula sobre la depressió i els turments de l'individu". Però poc efectiva. Von Trier ha abandonat l'agressivitat bruta de films com Trencant les onades , i s'ha deixat dur per un encantament neoromàntic que molts qüestionen. Massa letargia i poc fetge. Però sembla que després de l'enrenou ja ningú pensa en aquestes coses.