El xou de Von Trier i LaBeouf a la Berlinale

Enviat Especial a BerlínLa primera roda de premsa d'una pel·lícula de Lars von Trier després de la sonada presentació de Melancolia a Canes el 2011, quan va ser expulsat del festival pels seus comentaris sobre Hitler, va estar novament marcada per la polèmica. Però aquesta vegada el director danès ni tan sols va haver d'obrir la boca.

L'escenari va ser la première a la Berlinale de la versió íntegra i sense talls del primer volum de Nymphomaniac, que fins ahir només s'havia projectat públicament en una versió de compromís amb la censura i els distribuïdors internacionals. Les esperances de veure Von Trier a la presentació eren mínimes, ja que el director s'havia mantingut fidel a la seva promesa de no tornar a parlar amb mitjans de comunicació i el festival no comptava amb la seva presència. Per això va sorprendre veure'l posar per als fotògrafs juntament amb Stellan Skarsgard, Christian Slater, Uma Thurman i Stacy Martin en el photocall rutinari d'abans de la roda premsa. I en el torn de posar en solitari, Von Trier es va treure la jaqueta exhibint una samarreta amb el logo del Festival de Canes en què es podia llegir també " Persona non grata ".

El director, incorregible, tornava a fer gala del seu afany de provocació i humor negre sense necessitat de trencar el veto als mitjans. Però tampoc cal donar-li més importància de la que té. Albert Serra en fa de pitjors dia sí dia no. La rabiola de Von Trier només transcendeix per la rellevància de qui ho fa. Ara, no els sorprengui que la samarreta en qüestió sigui la més popular del pròxim Festival de Canes entre la premsa acreditada.

De plagi en plagi

Amb el número de la samarreta, Von Trier ja en va tenir prou i no va fer acte de presència en la roda de premsa. Però Shia LaBeouf, un dels protagonistes de Nymphomaniac, es va encarregar d'animar-la. L'actor feia la seva primera compareixença davant la premsa després d'anunciar que es retirava com a conseqüència de l'escàndol del seu plagi a l'autor de còmics Daniel Clowes, de qui va copiar fil per randa diàlegs, personatges i argument en el curt HowardCantour.com, presentat com a obra original a Canes el 2012.

Ahir LaBeouf va aparèixer a la roda de premsa fent cara de pomes agres, mastegant xiclet i amb una gorra de visera que li tapava mitja cara. I quan van preguntar-li per la dificultat de rodar sexe explícit, es va veure un glop d'aigua i va afirmar: "Quan les gavines segueixen una traïnya és perquè creuen que es llançaran sardines al mar". I, dit això, va marxar emprenyat enmig dels aplaudiments dels seus col·legues i l'estupor de la premsa.

Explicació? Els aplaudiments ja feien intuir que l'escena no era espontània. Però encara n'hi ha més: la frase de LaBeouf és una famosa cita del futbolista Éric Cantona, que la va pronunciar en la roda de premsa posterior a la vista del judici pel seu famós cop de kung-fu a un espectador. És a dir, un nou plagi. I no és la primera vegada que ho fa: la seva primera disculpa a Clowes ja contenia un plagi d'una pàgina web, i quan l'any passat va ser despatxat d'una producció teatral va donar la seva versió dels fets en un escrit que, ho han endevinat, també estava plagiat. Així que o bé LaBeouf és el plagiador més maldestre del món o la seva actuació forma part d'una mena de performance irònica. I si el seu numeret hagués sigut la resposta a una pregunta sobre els plagis potser hauria tingut gràcia i tot. Però que fos sobre Nymphomaniac fa que tot plegat sigui un pèl ridícul.

Una mica més explícita

Tot el circ muntat per Von Trier i LaBeouf va deixar en segon pla la qüestió que més ha preocupat la premsa cinematogràfica en els últims mesos: com d'explícita seria la versió sense talls de Nymphomaniac? Ras i curt, només una mica més. "El contingut sexual és més explícit, però bàsicament és la mateixa història", va dir la productora Louise Vesth. I diu la veritat. La Nymphomaniac de Von Trier no presenta grans diferències amb l'estrenada en sales comercials: un grapat de plans de genitals, alguns diàlegs i un parell d'escenes menors. És una versió amb les mateixes virtuts i, essencialment, també amb els mateixos defectes.

El cinema alemany, entre el 'ménage à trois' i el viacrucis

Eclipsat per les troupes de Clooney i Von Trier, el cinema alemany també ha presentat les seves armes a Berlín. Beloved sisters, de Dominik Graf, viatja al segle XVIII per escenificar un ménage à trois romàntic entre el poeta Frederich Schiller i dues germanes d'una família aristocràtica en hores baixes. Les quasi tres hores acaben pesant en un film massa convencional i rígid per a una història de transgressió. I seguim amb rigidesa germànica: Dietrich Brüggemann només necessita a Kreuzweg una quinzena de plans estàtics i un parell de moviments de càmera per retratar el viacrucis d'una adolescent constreta pels valors d'austeritat i sacrifici de la seva comunitat cristiana i una mare castradora. Crítica sense matisos del fanatisme religiós amb gir final qüestionable, es pot veure com una barreja curiosa entre Camino i Trencant les onades.