Qui ajuda a qui en un camp de refugiats?

BarcelonaUna metgessa catalana jubilada –però encara activa i amb ganes de sentir-se útil– arriba a un camp de refugiats de Grècia per donar un cop de mà a l'ONG que hi organitza les activitats. Envoltada de voluntaris molt més joves amb qui no connecta i convençuda que les regles de l'ONG no van amb ella, a la Marisa no li resulta fàcil adaptar-s'hi i acaba bolcant el seu afecte i les seves atencions en un dels refugiats, l'Ahmed, un nen sirià que ha perdut els pares i que no parla. La voluntaria, que s'ha presentat aquest divendres al Festival de Màlaga, retrata el món de l'ajuda humanitària sense caure mai en la temptació de cert cinema social de presentar els seus personatges com a herois. La directora del film, la barcelonina Nely Reguera, prefereix l'ambivalència i les contradiccions “perquè les persones som així, no se'ns pot reduir a una sola cosa”. La Marisa pot tenir “les millors intencions”, però també una “càrrega de frustració” que la converteix en “una persona incòmoda” que fica la pota de manera preocupant.

També era una mica així la protagonista del seu film de debut, María (y los demás), en què Barbara Lennie era una escriptora frustrada, maldestre i sense sort en l'amor, una “dona imperfecta” amb qui la directora s'identificava. Pot semblar que la Marisa de La voluntaria li queda més lluny, però s'inspira en la mare de Reguera, que també era metge a la sanitat pública. “La meva mare no és la Marisa, però el personatge sorgeix de la seva jubilació –explica–. Em va impressionar veure com, de la nit al dia, passes de ser un professional competent que té un valor per a la societat a no tenir cap utilitat, com un moble vell que s'arracona. I volia reflexionar sobre la gestió d'aquest canvi tan dràstic”.

L'altra inspiració del personatge és encara més directa: el 2016 –i també el 2018 i el 2019– Reguera va treballar en un camp de refugiats com a voluntària d'una ONG. “Era al nord de Grècia, els refugiats no acabaven de ser rescatats del mar sinó que ja portaven allà un temps”, diu. La directora i unes amigues van fer classes de matemàtiques i anglès i van rodar un curt amb els adolescents del camp. “Vaig marxar d'allà amb una sensació estranya i una pregunta que em perseguia: qui ajudava més a qui?”, recorda Reguera, que va unir la seva experiència com a voluntària i la jubilació de la seva mare en la Marisa, un personatge en plena crisi vital i necessitat d'afecte que arriba a un lloc on se'n necessita molt, d'afecte. “Però allà les relacions són complexes, perquè arriba un moment en què tu marxes a casa i ells es queden –assenyala–. Així que sempre tens el dubte de com d'afectuosa et pots permetre ser”.

La supèrbia d'Occident

A Marisa la interpreta una excel·lent Carmen Machi, que no va ser una tria tan evident com sembla perquè a Reguera li feia por que algú tan popular grinyolés en el context tan naturalista de La voluntaria, rodada en un camp de refugiats grec amb actors no professionals que encara eren o havien sigut refugiats. “Però va funcionar –diu–, i la Carmen aporta una certa lleugeresa i proximitat que la Marisa necessitava, perquè és un personatge sense malícia però de vegades té aquesta supèrbia tan d'Occident de saber perfectament el que convé als altres”. Reguera ho reconeix: li agrada “complicar-se la vida” i filmar personatges complexos tot i que siguin “més difícils de retratar i d'acompanyar”. En la directora hi ha una voluntat clara d'utilitzar el drama dels refugiats per fer-se preguntes incòmodes i no per mostrar el millor perfil de l'ésser humà. “Volia fugir de la idea del salvador blanc i de l'èpica –explica–. Prou de mostrar com de bons podem arribar a ser. I res d'herois o fotoperiodistes, em venia de gust explicar la història d'una senyora com n'hi ha moltes, sense idealitzar-la ni tractar-la amb condescendència”.