"Vivim en una situació de caos informatiu, de baixesa moral"

BarcelonaManolo García (Barcelona, 1955) passa de la implosió a l'explosió creativa. Per partida triple. L'excantant d'El Último de la Fila posa a la venda dimarts que ve el seu cinquè disc en solitari, Los días intactos . També publicarà el llibre El fruto de la rama más alta , recull de fotos, poemes i pintures, que es complementarà amb una exposició de quadres al Cercle de Lectors.

Los días intactos és el seu disc més proper al rock anglosaxó.

Absolutament! Aquesta era la idea. A l'anterior vaig experimentar amb músics grecs i la world music . En aquest m'he dirigit descaradament al power pop . He crescut i m'he format imitant els anglosaxons, i això és una marca de per vida. A l'iPod encara hi porto Led Zeppelin.

Com situa aquest disc en la seva producció en solitari?

Paral·lel a Arena en los bolsillos . Treballant amb els nois americans, em van dir que jo era com un petit Frank Zappa del pop. Perquè em deien que no tenia mesura, que no feia les coses lògiques que sí que feien els altres músics amb qui treballaven. Però després tot encaixa. He fet catorze cançons rodones, no pas cinc cançons i nou elucubracions.

La coberta del disc, una vaca que llepa unes pastanagues dins d'una pantalla de televisió, es una referència obvia als enganys dels mitjans de comunicació, no?

Es refereix a la situació en què ens trobem, de caos informatiu, mediàtic, i de baixesa moral. Uns quants intenten arrossegar la resta. Per sort, els ciutadans surten al carrer i diuen: "N'estem fins als collons. Sou mala gent i ho esteu fent fatal".

I quina opinió li mereix la SGAE?

Fatal. Ens deixa a tots els músics com uns xoriços. La SGAE és un reflex a petita escala de la societat: és una democràcia que no és real, on mana no pas el més votat sinó aquell que pacta amb el diable.

La portada també remet molt a les d'El Último de la Fila.

Home, jo n'era la meitat! I cadascun dels dos, en certs aspectes, érem el cent per cent de la banda. Si alguna cosa em va unir al meu company d'armes, Quimi Portet, va ser el sentit de l'humor i les ganes de fer coses, l'actitud real de rock and roll.

Acumula en solitari quasi tants anys com amb El Último. Hi troba a faltar alguna cosa?

Són moments diferents. En el temps que vaig treballar amb El Último, calia compartir-ho tot. M'agrada compartir, va ser fantàstic. Mai vaig voler ser un artista en solitari. Però et fas gran, i t'adones que cadascú necessita un discurs propi.

Suposo que una posterior carrera d'èxit evita temptacions de reunió.

Seria absurd. A tot dos ens va bé.

Curiós: amb Portet comparteixen baixista, Antonio Fidel.

Hi ha una història molt divertida. El Toni i jo, amb Los Rápidos, vam descobrir Quimi Portet. Érem en un camerino dins d'un camió, amb una bombeta i un gibrell. Des d'allà vèiem tocar el Quimi amb Kul de Mandril. Ens dèiem: "Aquest senyor tan curiós ens agrada molt". Vam anar a fer una cervesa i li vam tirar els trastos. Va dir que no. Després, en un concert a la sala Boira de Barcelona l'hi vam tornar a proposar i es va passar a les nostres files. Amb l'Antonio ens uneix una amistat de molts anys. No l'aviso per al directe per respecte al Quimi: toca amb ell.

Aquest cop ha treballat amb la reialesa dels músics de rock nord-americans: Waddy Watchel, guitarrista de Keith Richards, i Kenny Aronoff, bateria de John Mellencamp i de Smashing Pumpkins.

Sóc un fan absolut de John Mellencamp: ho tinc tot. Sempre començo el disc amb els músics que m'acompanyen, per afecte i per respecte. Però sempre hi ha una segona part, en aquest cas set cançons, en què surto fora. He fet la carta als reis i m'han portat el que demanava. No sóc mitòman, però volia tocar amb gent de la qual tinc constància en el disc.