BarcelonaVivian Gornick va néixer el 14 de juny de 1935 en un pis del Bronx on, segons explica, Karl Marx era un dogma de fe. Té 86 anys però traspua vitalitat, està atenta a tot el que succeeix, mira al futur i continua emocionant-se quan llegeix. Com explica a Comptes pendents (L'Altra Editorial/Sexto Piso), que al català ha traduït Martí Sales, ja pot ser a una platja del Carib o als Andes peruans que cap paisatge idíl·lic aconseguirà que aixequi els ulls del llibre. Gornick, que va parlar amb els periodistes a través de la pantalla amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, explica que la lectura ha estat omnipresent tota la seva vida. Comptes pendents, però, no va de lectures sinó de relectures. "Els llibres no envelleixen malament, però per al lector, deu anys després, ja no té el mateix significat -diu Gornick-. Un llibre és com un amic, a vegades hi estàs en sintonia i altres vegades no hi estàs". Amb el temps, s'entenen o s'interpreten coses que no s'havien vist en una primera lectura.
Autors que requereixen experiència vital
L'assagista i feminista explica que quan va llegir per primera vegada Retorn a Howard's End, d'E.M Forster, a la universitat, el va gaudir: "Vaig entrar en el misteri però no vaig descobrir què tenia l'escriptor al cap". Quan se'l va rellegir en va treure l'entrellat, i aquesta segona lectura, recomanada per una amiga, és l'origen de Comptes pendents: "Havia de fer-me servir a mi mateixa per revelar un llibre, volia explicar tot el que havia vist de diferent en les següents relectures". Gornick alerta que hi ha llibres i autors que requereixen experiència vital per poder-los entendre. Per exemple, Elisabeth Bowen: "És una escriptora molt difícil i crec que has de tenir una edat avançada per poder-la llegir".
El criteri per escollir els llibres ha estat que signifiquessin alguna cosa per a l'autora. No n'hi ha pràcticament cap d'escrit els últims 50 anys. Alguns en van suggerir d'altres. De Colette va passar a Marguerite Duras, i de Duras, a Bowen. Els llibres no es fan vells, però la lectura sí que pot canviar, tot depèn del moment vital o polític o de la generació que els llegeix. Colette no és el mateix per a les companyes de Gornick, que va anar a la universitat a finals dels anys 50, que per a les dones nascudes al segle XXI o les que ara encapçalen el Me Too: "Les meves amigues i jo adoràvem Colette. Els seus llibres ens explicaven com havíem de viure i ens va ensenyar que la passió sexual és l'experiència més important que tindríem, que sense passió sexual la vida és incompleta -rememora l'autora-. No crec que cap dona, avui en dia, pensi que la passió sexual serà el pilar de la seva vida".
Gornick confessa que no llegeix novel·les contemporànies: "Quan ho faig, l'amor acostuma a ser un personatge més. A vegades em sorprèn la distància amb la qual escriuen escriptors i escriptores -diu-. Rachel Cusk, per exemple, és la distància amb potes. Té una mirada gèlida sobre la seva època". Gornick, que és una reconeguda feminista, confessa que la va sorprendre molt el Me Too: "Les dones joves estaven molt més enfadades, algunes tenien una ràbia revolucionària -diu l'autora-. Nosaltres no érem així, estàvem enfadades i se'ns acusava d'estar enrabiades, però intentàvem aplanar el camí". La ràbia, creu Gornick, té l'origen en la percepció que ha canviat molt poca cosa i que s'ha trigat massa temps: "Hi ha molta ansietat i que tot estigui revoltat està bé, però a la gent de la meva edat li ha costat molts anys entendre que la revolució no vindrà demà, tot va pas a pas. Tothom mereix ser tractat igual i hi haurà un dia que serà així".
Gornick es veu a si mateixa com una "escriptora personal": es fa servir a si mateixa per parlar d'altres persones, dels llibres o del món que l'envolta. Els seus sentiments són instruments, però té clar que no es vol exposar: "Quan vaig començar, als anys 70, vaig cometre molts errors. No sabia com utilitzar-me a mi mateixa, el meu cos -diu-. No escric sobre res que em faci sentir vulnerable, només escric si em sento segura. Tampoc escric ni com a víctima ni perquè em victimitzi ningú, no em vull immolar".
Joan Didion: "Escolta'm, veu les coses com jo, canvia d'opinió"
"En molts sentits, escriure és un l'acte de dir «Jo», d'imposar-se a altra gent, de dir «Escolta'm, veu les coses com jo, canvia d'opinió». És un acte agressiu, fins i tot hostil", escriu Joan Didion a Por qué escribo, un dels dotze articles que es poden llegir a Lo que quiero decir (Penguin Random House), que també recopila cròniques fins ara inèdites en castellà. Didion (Sacramento, 1934) és una altra de les estrelles de l'assagisme nord-americà. Va conèixer l'èxit de molt jove. Va començar treballant a Vogue: "Anar a treballar a Vogue era, a finals dels cinquanta, com entrenar-se amb les Rockettes", escriu. Va ser editora de la revista i crítica de cinema, col·laboradora habitual de The New York Review of Books i, amb el seu marit, John Gregory Dunne, va escriure guions cinematogràfics. Aviat es va fer un lloc en el Nou Periodisme, dominat pels homes i per reporters com Tom Wolfe.
Lo que quiero decir recull articles i cròniques publicades des de 1968 fins al 2000. Didion fa un retrat impecable de personatges tan coneguts com George Orwell, Ernest Hemingway, Robert Mapplethorpe, Nancy Reagan, i més desconeguts com els ludòpates. Però els seus articles són també una mirada a una època i la dissecció de tota una generació. Un dels seus llibres més reconeguts és Arrastrándose hacia Belén. Publicat el 1967, és una descripció, des de la distància i amb força ironia, de l'escena hippy de San Francisco. Didion descriu una escena brutal: una nena de cinc anys, llegint un còmic a la seva habitació mentre es llepa els llavis de color blanc, té un moment explosiu perquè la seva mare li ha donat LSD per berenar.
Tanmateix, els últims anys, Didion, ha mirat més cap endins. A L'any del pensament màgic (Mondadori), la seva narrativa gira al voltant de la mort del seu marit, John Dunne, i Noches azules, sobre la mort pràcticament immediata de la seva filla, Quintana Roo.
