Viure als espais imaginaris d’Esther Ferrer

BilbaoEl que més li agrada fer a Esther Ferrer (Sant Sebastià, 1937) són les maquetes, unes peces delicadíssimes amb què imagina espais que subverteixen els que es podrien trobar en un tractat canònic de perspectiva. “Ha estudiat molt bé el Renaixement, per a ella la perspectiva és un element de descobriment i un mitjà d’investigació”, diu Petra Joos, conservadora del Museu Guggenheim de Bilbao i comissària de la mostra Esther Ferrer. Espais entrellaçats. L’artista basca és un dels grans exponents de la performance a Espanya i una de les pioneres amb el grup Zaj, del qual va ser fundadora juntament amb Juan Hidalgo, Ramón Barce i el compositor Walter Marchetti. En les onze instal·lacions que formen la mostra també demana la intervenció dels espectadors a través del seu cos: “Sou vosaltres qui definiu les obres”, diu l’artista. De fet, la mostra convida a despullar-se davant d’un mateix, ja que Ferrer no concep les peces amb una lectura predeterminada. “No penso gens en el públic -assegura-. No dono mai consignes a ningú ni li dic què ha de fer. Ja tenim prou consignes. Però sí que és el visitant qui dona moviment a les instal·lacions”.

Per al director del Guggenheim de Bilbao, Juan Ignacio Vidarte, la mostra suposa saldar un deute amb l’artista. Així i tot, quan li van preguntar a Ferrer si se sentia “profeta a la seva terra”, va rebutjar-ho de ple i amb sorna: “De profetes, capellans i vudús ja n’hi ha massa. Si de cas, seria profetessa”. De les onze instal·lacions que es poden veure fins al 10 de juny, nou són completament inèdites i les altres dues s’havien pogut veure en unes configuracions diferents de les d’ara. De fet, l’artista es dona per satisfeta amb la realització de les maquetes i no li és imprescindible reproduir-les en grans dimensions: “Quan faig una maqueta tinc la sensació que l’obra ja està feta, i si es realitza bé, i si no també”, diu l’artista, que defineix aquestes peces com “dibuixos en l’espai”. Així i tot, està contenta amb el resultat: “La sensació que tinc quan veig les peces em reconforta. En una maqueta puc fer el que vulgui, però a l’hora de muntar les obres en un espai determinat hi ha límits i s’han de respectar. Malgrat tot, funcionen, i això em tranquil·litza”, diu l’artista, que és poc amiga de participar en exposicions. “Continua sense agradar-me exposar, ho faig per obligació, perquè he de viure”. Per a Petra Joos, la mostra és “una seqüència d’espais aeris que es transformen a mesura que t’hi acostes -afegeix-. Aquests espais li han permès iniciar una recerca continuada i construir una mena de paisatge que hem de descobrir”.

Riure contra una època agra

Tot i no ser una retrospectiva, l’exposició recorre la trajectòria sencera de Ferrer. El muntatge sembla senzill però va ser molt laboriós, tant per la realització de les peces com per la transformació de la immensa sala 105. “L’exposició mateixa és una obra”, subratlla Ferrer. “Vam donar moltes voltes a l’espai”, diu Joos. Com a contrapunt de les instal·lacions fetes amb fils, la mostra inclou Els riures del món, realitzada en origen per encàrrec de la revista Lápiz. Aleshores la va concebre amb boques de paper maixé i rialles enregistrades, i ara està feta amb tauletes on el públic pot sentir com riuen persones dels cinc continents. “Mai vaig pensar que ningú faria aquesta bogeria fins que em vaig trobar amb una altra bogeria, la de la Petra”, explica l’artista. Aquesta obra es relaciona amb un Laboratori del riure que li permetrà fer servir les rialles dels visitants per crear-ne unes altres impossibles per a una performance concert que es farà el 19 de maig. Tots dos treballs són una mirada crítica respecte a l’actualitat: “Vivim en una època agra i dura. Una estona de riure em sembla molt sana, és un moment de descans en aquest món que vivim”. També és una excepció Entrada a una exposició, consistent en un passatge de tres metres forrat de plomes. L’artista vol donar als visitants un estímul sensorial abans que s’impliquin intel·lectualment amb les obres. “La millor manera de travessar-lo és nu i amb els ulls tancats, per tenir una sensació sensual i de plaer abans de començar a pensar”, explica l’artista.

A Esther Ferrer li agrada que es vegin els materials de les seves obres. Quan fa servir cadires, tria les més barates, ja que sempre vol crear espais amb els mitjans mínims i els més econòmics. També recorda com a París, on està establerta, els venedors de les botigues de bricolatge sovint l’han ignorat pel fet de ser dona. “Ara que hi ha el moviment #MeToo, un conegut em va dir que els homes començarien a tenir por. Les dones fa mil·lennis que en tenim, em sembla bé si la por canvia de banda”, afirma l'artista.

El desplegament internacional del Grup Zaj

Amb el Grup Zaj, Ferrer va treballar més que a Espanya a llocs com el Japó, el Brasil, els Estats Units, Tailàndia, i arreu d'Europa. “Jo era més filoanarquista, però si havíem d'anar a festivals organitzats pel partit comunista, que tenia diners, hi anàvem”, recorda. Va ser després d'una estada als Estats Units quan va decidir establir-se a París. “Ja hi havia anat als anys 50. Vaig néixer en plena Guerra Civil i després de fer la gira amb John Cage se'm feia insuportable tornar a Espanya amb Franco”, diu l'artista “Els ZAJ érem coneguts, però estàvem al marge -afegeix -. També érem els vells, però els joves estaven interessats en la nostra feina”. El grup va participar en una exposició pionera a Espanya pel que fa al a performance, Fuera de formato, i es va dissoldre l'any 1996 després d'una retrospectiva al museu Reina Sofia. “Com que durant molts temps a ningú li va interessar el que feia, hauria de dir que feliçment, vaig tenir molt temps per treballar, i em guanya la vida escrivint i de les altres maneres que podia”, explica Ferrer, que va representar Espanya a la Biennal de Venècia l'any 2008.

Hi ha una de les obres de exposició que Ferrer s'estima especialment: ‘Instal·lació amb elements elèctrics’ consisteix en un escampall cables i material electrònic de rebuig entre el qual s'aixequen quatre protectors de vidre dels pals de la llum. “Per mi això és un paisatge. Em recorda quan era nena i hi havia muntanyes d'escòria davant les fàbriques”. En l'origen de l'obra hi ha una troballa de l'artista Jaume Xifra, un dels Catalans de París, tot i que la mort de l'artista va fer que hagués de buscar unes altres fonts . “A vegades la feina és una qüestió de sort. Un dia em va ensenyar que tenia alguns d'aquests elements, li vaig dir que me'ls guardés i que si els necessitava els hi demanaria”, conclou l'artista, que també ja sigut reconeguda amb el Premio Nacional d'arts plàstiques (2012) i el Premio Velázquez (2014).