“Viure avui de la literatura és fer oposicions al suïcidi”

BarcelonaEl cigne negre és un ocell amb una càrrega simbòlica funesta, i a la nova novel·la de Juan Manuel de Prada compleix el seu paper destructor transformat en Octavio Saldaña, un novel·lista que ha estat expulsat del milieu literari pel seu “sectarisme ideològic”. En una de les seves intervencions televisives -es guanya la vida com a tertulià-, Saldaña dóna a conèixer el jove Álex Ballesteros, l’autor d’un llibre de contes que fins llavors havia passat desapercebut. L’escriptor sènior s’ofereix a ajudar a polir la primera novel·la del debutant, Madonna, i durant l’edició del text el cigne negre apareix, disposat a xuclar la sang del jove, tot i que potser no compta amb la possibilitat que el noi sigui menys innocent del que sembla.

Aquesta és la premissa argumental de Mirlo blanco, cisne negro (Espasa), amb què de Prada torna a escriure sobre el present després d’una novel·la sobre santa Teresa de Jesús ( El castillo de diamante, 2015), una altra sobre els últims dies de Filipines com a colònia espanyola ( Morir bajo tu cielo, 2014) i encara una tercera ambientada a l’Espanya de la dècada dels 40 del segle passat ( Me hallará la muerte, 2012). “El meu humor és massoquista, càustic i dolorós -reconeix l’escriptor-. El dirigeixo, sobretot, contra mi mateix i els personatges que m’he anat creant al llarg dels anys”. Juan Manuel de Prada arrossega fama de conservador i polemista -cultivada setmanalment a través de les pàgines del diari Abc -; també d’ultracatòlic. “L’únic que ha sobreviscut en mi contra totes les adversitats ha estat la vocació literària i la religiosa -explica-. Com a escriptor hauria pogut ser més prudent i menys impulsiu, però tornaria a passar per tot el que he viscut”. El novel·lista recorda que per guanyar el Planeta va haver de “trencar” amb l’editorial que l’havia donat a conèixer, Valdemar. “Un cop a dins del grup m’he anat enemistant amb uns quants editors -admet-. Primer vaig passar de Planeta a Espasa, d’allà a Seix Barral, i de Seix Barral a Destino”. Des del 2014 ha tornat a Espasa. “Sort que ja no hi manen els mateixos”, afirma.

Un catàleg de “titulars”

Escrita des del punt de vista del jove Álex Ballesteros, Mirlo blanco, cisne negro conté molt de verí disseminat al llarg de 440 pàgines de llengua fastuosa i de lectura àgil. De les editorials grans se’n diu: “Una vez que te tengan en la buchaca, te tratarán como a una puta; de lujo, pero como a una puta ”. Les petites també reben: “ Al abrigo de la bonanza económica, florecían como setas en el bosque, casi siempre engalanadas de exquisitez y refinamiento, aunque muchas de ellas resultaran a la postre trampas para incautos dispuestos a costearse la edición a cargo de sus ahorros ”. Les agents són titllades de “ menopáusicas y cachondonas ”, i els editors són “ un hatajo de analfabetos, histéricas y esnobs que saben de literatura lo mismo que yo de medicina tántrica ”. “Viure avui de la literatura és fer oposicions al suïcidi -comenta De Prada, superant el catàleg de titulars present al llibre-. La meva generació és la primera en què no hi ha hagut cap escriptor reconegut socialment”. De moment, no sembla que la situació hagi de canviar.