La vitalitat d’un instrument històric

BarcelonaMarina Rodríguez Brià s’asseu davant d’un piano construït l’any 1824 a la fàbrica de Muzio Clementi (1752-1832), a Anglaterra. La pianista de Sant Vicenç de Castellet no amaga l’entusiasme: “Feia molts anys que anava darrere de trobar un piano Clementi en bones condicions. Ho he tingut al cap des del 1999”. Aleshores no sabia que a casa d’Anna Cuatrecasas n’hi havia un des del 1948. “El piano va entrar a casa quan jo vaig néixer”, recorda Cuatrecasas. Tanmateix, aquest piano de taula requeria una restauració, una feina a la qual ha dedicat nou mesos Jaume Barmona. “Faltaven moltes cordes i hem hagut de recuperar la fusta”, explica Barmona, que també ha consultat documentació del Museu de la Música per acabar d’ajustar la restauració. El que encara no s’ha esbrinat és quina va ser la vida del piano abans d’arribar a Barcelona.

Una vegada tot a lloc, Rodríguez Brià va poder enregistrar diverses composicions de Clementi amb un instrument de “sonoritat càlida, amb els greus molt potents i els aguts molt suaus”. El resultat es pot escoltar al CD Clementi on a Clementi & Co square piano, és a dir, música de Muzio Clementi interpretada amb un instrument fabricat per un home que es definia com “un jove italià, però un vell anglès”, i que està enterrat a l’abadia de Westminster “com a pare del piano”.

Clementi, nascut a Roma, va viatjar a Anglaterra als 14 anys i allà va desenvolupar la seva carrera com a “clavecinista, pianista, pedagog, compositor, promotor, fabricant de pianos i fundador de la Philharmonic Society”. “Va ser un emprenedor. També era editor i anava per tot Europa buscant música. Va ser l’editor de Beethoven a Anglaterra, i en la fabricació dels pianos intervenia directament en la millora del so”, afegeix Rodríguez Brià.

La modernitat de Clementi

Rodríguez Brià, asseguda al piano, explica que el Clementi pianista va entendre de seguida “l’expressivitat del piano”, i que en vida de Mozart ja componia “com un romàntic”. Ella, tota passió, toca un fragment d’una sonata del 1790, i quan acaba el director del Museu de la Música, Jaume Ayats, exclama: “La quinta buida del final... Això no es podia fer!” “És que Clementi era molt modern”, replica la pianista.

L’entusiasme amara la petita sala de can Cuatracasas presidida per l’instrument. “Ens hem cregut tant el sacrifici idealista germànic que hem deixat de banda el vitalisme italià”, diu Ayats, contagiat del gaudi que transmet la música de Clementi, el piano i les mans de la pianista.