“Jo he vist coses que vosaltres no us creuríeu”

GironaAquest any en fa 250 que Philip Astley, un genet i acròbata anglès, va fundar el circ modern, aquest espectacle, ara considerat tradicional, que en una pista rodona envoltada d’espectadors presenta números de curta durada, un darrere l’altre. Números que, a part de les entrades de pallassos, juguen amb l’agilitat, l’equilibri, la força, el vol, la doma, la manipulació d’objectes i, sobretot, “l’encara més difícil”.

Buscar “l’encara més difícil” és uns dels trets que defineixen el circ tradicional. I jugar amb aquest repte fa que els espectadors estiguem lligats a l’espectacle de circ a partir d’una emoció molt primària:“L’artista se’n sortirà?”, “No prendrà mal?” I quan l’artista ho aconsegueix, quan fa allò encara més difícil que ens havia promès, els espectadors ens sentim alleujats i aplaudim de joia i reconeixement. Pocs espectacles, tret del circ, juguen d’aquesta manera tan intensa i directa amb el risc de no aconseguir el que es proposen, amb la possibilitat d’error, amb la idea de fracàs públic. Potser només alguns esports, com la gimnàstica rítmica, els salts de palanca o els salts acrobàtics amb snowboard.

El circ juga tant amb la idea de risc que fins i tot alguns artistes fan veure que fallen o que estan a punt de fer-ho per aconseguir tenir molt més lligats emocionalment els espectadors i que, quan finalment fan el truc impossible que ens havien promès, la sensació d’alleujament i joia sigui molt més potent. Per acabar-ho de fer dramàticament més intens, hi ha alguns números que juguen amb el risc físic presentant exercicis que, si no surten bé, poden suposar la lesió, i fins i tot la mort, de qui els executa.

Pot semblar que exageri, però alguns dels premiats a l’extraordinari setè Festival Internacional del Circ Elefant d’Or que s’ha celebrat a Girona van posar-se físicament en perill, davant dels milers d’espectadors que han omplert totes les funcions ( sold out total), fent coses que vosaltres no us creuríeu. Els que es van arriscar més van ser els artistes de la República Popular de Corea. Kuk Ryong Han va presentar un exercici d’equilibri de mans, a gran alçada, damunt d’una mena de torre que oscil·lava a banda i banda que ell havia anat construint sense deixar de fer la vertical amb dues o una mà. Sense cap mesura de seguretat que el protegís en cas de caiguda. I sense perdre, ni un sol moment, el somriure i l’elegància de moviments.

El Circ Nacional de Pyongyang ens va oferir un número de funambulisme a gran alçada en el qual quatre equilibristes feien salts de tota mena, arriscadíssims, caminant per damunt d’un cable tens. S’arriscaven tant que em vaig trobar, potser per primer cop a la vida, desitjant que aquell maleït número s’acabés d’una vegada i no em fessin patir més. El mateix circ nord-coreà, en un número de balança, ens va deixar a tots bocabadats quan, després que els diversos membres de la troupe fessin uns salts altíssims, plens de girs, i travessessin la pista volant, un d’ells sortís disparat de la balança i fes cinc salts mortals endavant fins a caure a un matalàs. Com els podia comptar, et deus estar preguntant? Com sabia on era, girant pels aires a aquella velocitat? I llavors, tant en el seu cas com en el dels altres acròbates nord-coreans que feien altres exercicis arriscadíssims, no et podies deixar de preguntar, recordant l’arbitrarietat salvatge del règim de Kim Jong-un, com els feien aprendre aquelles bogeries. I què passava si no se’n sortien.

No posaven en joc la seva vida però sí la lògica física, els setze integrants de la Jinan Acrobatic Troupe, un grup xinès d’icaris. Els icaris són aquells artistes que, estirats panxa enlaire, fan fer acrobàcies a un altre artista, l’àgil, impulsant-lo amb els peus. Doncs bé, aquests àgils feien acrobàcies impossibles mentre els seus portadors se’ls passaven i entomaven, amb els peus, fent que es creuessin a l’aire. Tot era tan ràpid i físicament tan complicat que havies d’estar molt atent per no perdre’t cap de les seves meravelles.

Però a Girona no només van guanyar espectacles asiàtics arriscadíssims. Tres parelles (Duo A & J, Our Story i Audrey & Thomas) van ser guardonades per fer allò tan agraït de presentar exercicis aeris de gran dificultat amb elegància, originalitat i un sentit de l’humor i concepció moderns. Al contrari de Tulga, un forçut mongol, que quan va fer girar un tronc d’arbre que aguantava amb les espatlles, d’on penjaven quatre noies, em va semblar que de cop saltàvem 250 anys enrere. És el que té el circ, que de vegades hi passen coses que no et creuries.