Fer visibles les ferides del Valle de los Caídos

BarcelonaFranco va escollir un paisatge bucòlic i un turó ben alt per construir el Valle de los Caídos amb el propòsit, com queda reflectit al BOE, de perpetuar-se: “ Es necesario que las piedras que se levanten tengan la grandeza de los monumentos antiguos, que desafíen al tiempo y el olvido y que constituyan lugar de meditación y reposo en que las generaciones futuras rindan tributo de admiración a los que les legaron una España mejor ”. L’arquitectura i els símbols feixistes són evidents i visibles a més de 20 quilòmetres de distància, però sota les línies rectes hi ha una de les conseqüències de la rebel·lió militar: més de 33.000 morts, alguns arrabassats dels cementiris sense el consentiment de les famílies. Si el dictador abandona el mausoleu -de moment, José Antonio Primo de Rivera s’hi queda-, què es pot fer amb les pedres? ¿S’ha de ressignificar, abandonar, destruir, convertir la destrucció en una actuació artística? ¿I què s’ha de fer amb les restes dels morts dels dos bàndols?

“Crec que s’hauria de mantenir perquè és la prova de com era la dictadura, transmet què era el règim i el seu caràcter megalòman i opressiu, però s’hauria de canviar el discurs, transformar-lo i no limitar-se a posar plafons”, assegura l’arqueòleg Alfredo González-Ruibal, que s’ha especialitzat en les parts més fosques dels segles XIX i XX: colonialisme i dictadura. Des del 2006 coordina un projecte sobre la Guerra Civil Espanyola i el franquisme. “És un monument molt ben pensat que s’inspira en l’arquitectura nazi dels anys 30, i transformar-lo ha de ser un projecte molt ambiciós -explica González-Ruibal-. S’hauria de canviar el focus i posar-lo en els presos que van construir el monument, explicar les terribles condicions en què vivien les famílies d’aquests presos”. Per a l’arqueòleg, no es pot continuar explicant el Valle de los Caídos fent un passeig entre les escultures i donant detalls sobre els capitells i la iconografia. “No és la catedral de Burgos”, diu.

Una destrucció artística

Una de les propostes de González-Ruibal seria fer una destrucció controlada de part del monument amb una intervenció artística, com la que es va projectar -i mai es va executar- a l’illa noruega d’Utøya després de la matança d’una setantena de persones. “Es volia obrir l’illa amb un canal, provocar una ferida en el paisatge. La qüestió és que el que visiti el monument pugui sentir el dolor de la història; ha de ser un lloc incòmode”. González-Ruibal intervindria en la plaça central i mostraria les restes que hi ha enterrades al monument, aquells ossos que no han pogut ser identificats: “S’ha fet a Ruanda i Laos. Els ensenyaria per mostrar el caràcter assassí de la dictadura”.

Ara no hi ha res que pugui incomodar els qui continuen manifestant-se a favor del dictador. Al Valle de los Caídos, amb una creu de 150metres, s’hi arriba a través d’una carretera que serpenteja entre boscos de coníferes. El símbol és imponent, domina i s’apropia del paisatge boscós. L’antropòleg Francisco José Ferrándiz Martín té una llarga experiència en exhumacions tant a Espanya com a l’Amèrica Llatina i és un dels experts que el 2011 va firmar un estudi encarregat pel govern de Zapatero amb recomanacions per al Valle de los Caídos. L’estudi va quedar en un calaix i Ferrándiz Martín assegura que des d’aleshores les coses han canviat. “Jo no estic d’acord que ha de ser un monument a la reconciliació, és una paraula buida -explica-. Per a l’extrema dreta, una gran creu que abraça els dos bàndols és un símbol de la reconciliació, em sembla una idea terrible”.

Ferrándiz Martín creu que el Valle pot donar grans classes d’història: “És la petrificació del nacionalcatolicisme, que es pot explicar perfectament a través de l’estructura, de les estàtues, de la iconografia. Es pot llegir el totalitarisme franquista a les pedres”.

Acompanyar-lo en la seva ruïna

L’antropòleg no hi faria grans inversions: “El deixaria com està, que s’anés deteriorant. Acompanyaria la seva ruïna amb un relat polifònic. Les escultures s’aniran rebentant perquè estan mal fetes”, afegeix. Ferrándiz Martín acompanyaria la visita al monument amb altres lectures i faria servir les noves tecnologies. Proposa un relat amb moltes veus. “¿Diuen que és un monument a la reconciliació? Doncs que la visita a la basílica s’acompanyi del discurs que va fer Franco l’abril del 1959, quan la va inaugurar, i qui l’escolti ja veurà si allò és reconciliació”. Entre altres coses, Franco va dir aquell dia: “ La anti-España fue vencida y derrotada, pero no está muerta ”. El dictador assegurava que no s’havia de deixar que els vençuts aixequessin el cap.

Sigui quina sigui la proposta, s’esculli amb un concurs públic internacional o encarregant el projecte a algú, falta pressupost i voluntat política: “S’ha d’assumir que això serà costós i s’ha de ser valent”, assegura l’historiador Jordi Guixé, que dirigeix l’Observatori Europeu de Memòria: “Pot explicar el franquisme i el nacionalcatolicisme, pot ser un gran memorial sobre la repressió i dedicar un espai a la simbologia franquista”. Guixé, com González-Ruibal, no descarta una intervenció artística: “Es podria fer esmicolar la creu i utilitzar la pedra trossejada per dignificar les fosses, com va fer Horst Hoheisel a Alemanya”. L’artista alemanya fa propostes força trencadores. En comptes de construir nous monuments, proposa destruir-los i juga amb el buit per recordar l’absència.

El Valle, però, no és tot pedra. Hi ha les restes de 33.847 persones, víctimes dels dos bàndols. Entre el 1959 i el 1983 es van fer 491viatges amb els cossos exhumats de fosses i cementiris de totes les províncies espanyoles (exceptuant Ourense, la Corunya, Las Palmas i Santa Cruz de Tenerife). Les restes eren traslladades amb caixes de pi (tot està detallat i documentat) i eren col·locades en columbaris individuals i col·lectius en vuit cavitats a la Basílica de la Santa Cruz. Moltes d’aquestes exhumacions es van produir sense el permís de les famílies.

L’últim trasllat va tenir lloc el1983 i va ser per voluntat de la família. Es tracta de Juan Álvarez Sisternes, que va ser alcalde de Vilafranca del Penedès durant la dictadura de Primo de Rivera. El van tancar al calabós i un grup de milicians li va disparar un tret l’agost del 1936.

Ara està en procés l’exhumació dels germans Lapeña. No ha sigut gens fàcil però no serà la primera exhumació. El 1981 van sortir 150cossos del Valle i es van traslladar a diferents pobles de Navarra. Les restes es van repartir sense ser identificades. “Hi ha estats que han abocat gran quantitat de diners per identificar els morts en guerra i repressió, però a Espanya no veig que hi hagi prou voluntat política ni pressió social per fer-ho, és una gran inversió”, assegura Queralt Solé, historiadora i autora d’ Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). “ És l’ossari més gran de l’estat espanyol i les víctimes van ser amuntegades sense voluntat de preservar la seva identitat. Les caixes, amb el temps, com que són de pi, s’han anat desfent”.

Més transparència a la cripta

Solé creu que si no és possible la identificació, s’ha d’explicar molt bé per què:“Es diu que es fan informes però no hi ha transparència. S’hauria d’ensenyar als familiars com estan les criptes- opina Solé-. En tot cas, s’hauria de buidar la cripta, individualitzar les restes i traslladar-les cap a un altre cementiri perquè ara les restes òssies són el fonament d’un monument que legitima la perpetuació de la memòria franquista”. Hauria de ser, però, segons Ferrándiz Martín, un cementiri municipal on l’Estat pogués intervenir.